La vergonya

image

Un text escrit avui fa 18 anys. Publicat dins Espill d’Insolències (Bromera, 2000).

2-VIII-96

Jo, com Ibáñez Escofet, sóc de l’època de la vergonya. No em fa gràcia dir segons què. I, tanmateix, em xarra cul i tot. No m’agrada tampoc que em facen segons quines intimitats. I, tanmateix, se m’ha fet coroneta de capellà.

De cap manera voldria fer un diari íntim, sinó una agenda pública. Sóc un lector fanàtic i reincident –un consumidor, un voyeur– dels papers d’Amiel o Zenobia Camprubí, posem per cas. Però el meu model d’escriptor és Joan Fuster.

Amb tot, hi ha dies –i avui n’és un– que el món ets tu mateix, que l’agenda pública passa a un segon pla i l’anècotda més privada i personal et capfica obsessivament. És llavors que t’adones que ets –com assegurava Montaigne– la teua matèria primera: el protagonista principal de la novel.la de la teua vida.

I en això estem: entre la cibernètica, els estats d’ànim i el mal de queixal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *