Sobre el silenci

Un apunt de dietari escrit avui fa 18 anys! Vés a saber en què devia pensar jo, clar ….

9-VIII-96
Espill d’insolències
Ed. Bromera, 2000

Porte uns dies revisant velles carpetes, arxivadors precibernètics. I fa gràcia de constatar l’evolució dels interessos personals, de retrobar aquells retalls que guardaves i d’aquelles notes disperses que deixaves amagades entre el paper.

A estones hi descobrisc, ple d’entusiamne, restes de felicitat oblidada, ecos d’un univers llunyà, remot, perdut. I unes altres, entre llàgrimes més o menys metafòriques, fragments d’una solitud il.limitada, infinita.

El gruix resultant de les anotacions personals comparteix, en bona part, un denominador comú, un argument latent que hi fa d’eix temàtic. Ara veig que, al llarg dels mesos i dels anys –quasibé sense pretendre-ho– he anat registrant una série de notícies o d’esdeveniments amb un divisor compartit i reiterat: una forma o altra del silenci, de la mudesa: de l’ombra, si més no.

Hi ha, en primer lloc, el que he callat: el que vaig callar el dia i l’any assenyalat. És –va ser– el meu silenci actiu i deliberat. Però també hi ha el que han callat altres, el que s’ha amagat, el doble fons, el clavegueram: el que s’esdevé a les fosques sense arribar a fer-se explícit per raons a voltes evidents, unes altres tèrboles i desconegudes. La construcció del silenci, de l’opacitat granítica que ens amortalla, ha estat, potser inconscientment, el meu centre d’interés preferent: el meu tema. La llei del silenci de què parla Oswald Ducrot segons la qual hi ha temes prohibits i altres protegits és l’espina vertebral d’aquests papers engroguits.

Ara que hi pense, aquest dietari és també una petita falca personal contra la desmemòria d’un país malalt d’Alzheimer. La llei de l’oblit és un terrible i colossal pes mort, la nostra facultat més desenvolupada, segons sembla. La història oficial es construeix sovint sobre falsificacions de fets que hem viscut d’una manera directa.

La temptació del silenci, en aquest context, és una penitència que arrossegaria en vida. Ni que siga per assentar-ho en l’acta, convindria recordar que qui calla consent. I que allò que s’amaga cau en l’oblit, passa avall. El fet d’escriure és, per això, tot un programa, la nostra darrera post de salvació personal. Com Joan Fuster, pense que “els desmemoriats no tenen la consciència tranquil.la”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *