En la mort d’Anthony Perkins

image

Avui fa 22 anys,
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

13-IX-92

​Una altra mort. Trista, així mateix, no cal dir-ho. L’actor nord-americà Anthony Perkins, el recepcionista assassí –Norman Bates– de la inigualable i obssessiva Psicosis (1960) d’Alfred Hitchcock, ha mort de SIDA. Havia fet els 60 anys. Era casat, tenia fills i havia confessat haver mantingut pràctiques homosexuals.
​El sexe d’amagat està produint una de les matances més injustes i criminals que hem viscut. La SIDA és l’holocaust selectiu d’aquest final de segle: una mena de purificació criminal que actua, fonamentalment, sobre els elements de conducta desviada.
​Cada cultura desplega unes normes socials que segueixen tots els seus membres. Que han de seguir tots els seus membres. Aquelles persones que se’n desvien esdevenen uns inadaptats. El fet de qüestionar els valors i les pautes de comportament de la societat a què pertanyen és una transgressió de la normalitat exigida que només l’automarginació pot combatre. És el cas de l’homosexualitat: una pràctica sexual tant estesa com amagada en la nostra cultura occidental.
​El sociòleg Gino Germani va anomenar personalitat marginal la d’aquell ésser que, a cavall entre dos mons, no pertany, en realitat, a cap d’ells. És, ben freqüentment, la personalitat de l’homosexual que ha de conjugar la ficció d’una vida oficial amb una activitat sexual penada socialment. El sexe d’amagat i furtiu, amb tots els perills que això comporta, n’és la conseqüència més immediata. La SIDA ha trobat un caldo de cultiu en aquesta homosexualitat inconfessada de moltes persones de la vida pública.
​M’ha impressionat fora mida el comunicat que va deixar escrit Perkins a la manera d’un testament moralitzant: “He aprés més sobre l’amor entre la gent del món de la SIDA que en l’assassí i competitiu món en què he malgastat la vida”. Però, és curiós, d’altra banda. Tothom tendeix a pensaments d’insatisfacció vital en els moments de malaltia, de vellesa i, per descomptat, en l’antesala del traspàs. La paradoxa és que tot es queda, en acabant, en pura requincalla literària, en un verbalisme poc productiu. Certament, ningú no en fa cas, tot i sospitar que hi ha raons absolutament rellevants per a canviar la nostra manera de viure.
​La declaració pública és, efectivament, una manera de combatre els prejudicis i els estigmes socials. El basquetbolista Magic Johnson va confessar temps enrere ser portador del virus. El protagonista de l’Exprés de mitjanit, Brad David, desaparegut recentment així mateix pels efectes de la SIDA, també acaba de fer fortes declaracions sobre el tema en un llibre pòstum. És la darrera lliçó, potser la més difícil de dictar. ¿ Per què no n’hem de fer cas ?
​Anthony Perkins fou un home marcat tota la vida per aquell terrorífic Norman Bates que el va eternitzar arreu del món. De fet, l’encarnació d’aquell personatge determinà els seus futurs papers com a actor. Més i tot després que, en una famosa entrevista realitzada el 1983, Perkins revelara aspectes de la seua vida infantil i familiar que el feien assemblar-se massa al seu personatge de la ficció.
​El columnista Cándido li dedica avui un preciosa col.laboració en el diari madrileny El Mundo, on arriba a dir que quan va veure Psicosis va pensar que el personatge de Perkins era massa verídic per a ser només un argument. Les notes biogràfiques que han trascendit semblen subratllar aquesta intuïció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *