Aniversari de la mort de Michel de Montaigne

image

Aniversari de la mort de Michel de Montaigne
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

14-IX-92

​Avui es compleix el quart centenari de la mort de Michel de Montaigne (1533-1592), l’autor dels Essais (1580), l’estrena de tot un gènere d’opinió que, entre nosaltres, el seu admirador Joan Fuster portà al cim. I l’inici també d’una disposició intel.lectual no dogmàtica, plausible, metòdicament escèptica i moderna davant de la vida.
​És, diran els estudiosos, l’origen de la literatura del jo. I és ben exacta la definició dels acadèmics. Però el jo exigeix, com cap altre recurs literari, un cert distanciament preventiu. Contra el que podia semblar a primer colp d’ull, l’examen de consciència que representa l’assaig és, si bé es mira, l’antítesi de l’autisme.
​Amb tot, la literatura d’idees continua sent, en bona part, un egoisme ampliat. A fi de comptes, es basa en la creença que els nostres gustos, els nostres costums i la nostra vida –el nostre jo, la nostra identitat– poden interessar a algú.
​He pres un exemplar del Llibre Tercer dels esmentats Assaigs, en versió catalana, l’he obert i he mamprés a llegir. La veritat siga dita: no és gens fàcil. Costa de seguir. Per tot: per la forma –l’idioma, la disposició del text–, però també per la temàtica, lògicament. Al cap i a la fi, Montaigne escriví fa més de quatre-cents anys. En el seu homenatge, promet de perseverar-hi. La denúncia de la tortura, de la guerra, del colonialisme i de la falsa transcendència són arguments encara vigents ara per ara.
​Montaigne és, com dèiem, el punt d’eixida de la literatura valorativa; i també de la millor tradició del moralisme reformador. Això sí: un moralisme sense pretensions, modest, casolà. La nòmina dels seguidors de Montaigne –l’alegre família dels assagistes de què parla Fuster– té aquest avantatge sobre qualsevol altra congregació. Montaigne –com D’Ors, com Riba, com Gaziel, com Pla i com Fuster– es despulla davant del lector –literalment, ensenya el cul, segons Fuster–, opina modestament en mànegues de camisa, tal com és, sense pretensions concloents i irrebatibles, sinó més aviat al contrari.
​És, la seua, una literatura autoexplicativa, interrogativa, en primer lloc, sense el vel de l’ombra. I contradictòria, com s’escau al gènere que inaugura: farcida, almenys, de plecs i de revolts, sense doble moral.
​Per a Elias Canetti, el més bonic de Montaige és que no té pressa. Doncs això mateix: hi tornarem demà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *