15 de setembre, cap d’any

pas_dels_dies

Toni Mollà
Quadern d’entretemps
Ed. perifèric

SETEMBRE

La memòria és com un obrer que treballara per a establir fonaments duradors enmig de les ones.
Marcel Proust

15 de setembre
David Mamet és el guionista de Wag the dog (La cortina de fum), memorable pel·lícula de Barry Levinson, amb Dustin Hoffman i Robert de Niro, basada en la novel·la American Hero, de Larry Beinhart. Mamet va ser també guionista de Los intocables de Elliot Ness, per a Brian de Palma. I d’aquella gran obra dramàtica que és Gren Garry Glen Ross en què coincideixen dos dels meus actors de reverència: Jack Lemmon i Kevin Spacey, mestre i deixeble preferit del mestre, respectivament, còmics i tràgics alhora. Totes les esmentades són obres de referència almenys per a una certa generació. Però David Mamet és l’autor així mateix d’Al sur del Edén, una mena de memòries sobre la seua residència voluntària, durant més de quaranta anys, a Vermont, potser l’estat més rural dels EUA. Són notes tendres, a estones minimalistes, exquisides proses sobre una pàtria escollida, que és l’única veritablement càlida. En l’obertura del llibre, he trobat les paraules que necessitava per batejar amb aigua beneïda l’aventura d’aquest dietari que jo inicie ara i ací:

Septiembre, es entonces cuando el año da comienzo. Eso es lo que decimos los judíos, y eso es lo que decimos los dramaturgos y lo que dicen los escolares. El año da comienzo cuando vuelve el frío. Supone el inicio de la actividad intelectual. El día, como en la Biblia, empieza al anochecer: no en el momento del nacimiento, en primavera, sino con la concepción. En otoño. Caen la hojas de los árboles, empujadas por los nuevos brotes. Es entonces cuando da comienzo el año.

Jo també pense que la vida s’engendra a les portes de la caiguda del pàmpol. A alguns, els deu semblar més natural que ho faça a la primavera, amb l’esclat de la natura i tota aquella imatge que els poetes romàntics han convertit en targeta postal. L’estiu, per a mi, és només un parèntesi, que no és tal: una pura il·lusió de l’esperit. La vida que m’agrada comença amb el retorn al temps pautat, que és la regla de la meua existència. La tardor, segons el significat simbòlic, és el temps darrer, l’avantsala del traspàs que representa l’hivern. Però jo no ho he vist mai així. Ni de menut ni ara, a la primeria de la tardor, com si diguérem. A la primavera s’inicia, amb una fatalitat inexorable, el temps improductiu, especialment en aquests països en què patim d’insolació. El juny ja és insuportable. El juliol i l’agost, autèntics cataclismes per a la vida productiva. Només un colp de sol africà explica l’eufòria del personal a l’estiu. La vida es paralitza i els amics s’embarquen en viatges incòmodes i exòtics. L’efecte de la insolació els fa creure que la reencarnació és assolible per uns dies. Per contra, jo torne exultant de les vacances d’estiu, ple de vida i de promeses, que ve a ser el mateix. Conec moltes persones que es deprimeixen del retorn a la quotidianeitat. És gent inundada de temors, ofesa davant del seu destí. Jo espere amb deler la tornada: és una porta que s’obri, un luxe per encetar. De menut, m’encisava triar els quaderns del curs escolar, estrenar els llibres de text que mon pare folrava amb sentit artesanal, i traure punta a les llapisseres i als colorins. A hores d’ara, observe rutines semblants. Aquest quadern que inaugure n’és la prova de càrrec. L’apunt de dietari respon al mite de l’etern retorn a una infància més arcàdica com més temps passa. Al capdavall, ací estic, escolar en excedència per l’edat biològica, davant de vostès, el dia de cap d’any, mirant d’escriure quatre ratlles que expliquen –que m’expliquen– el pas inflexible dels dies. Saturat, però, de somnis i d’esperances, militant de l’optimisme més tenaç.

La felicitat és una utopia, sovint només de paper. D’ací la importància dels somnis i de la ficció –literària o no. Temps hi haurà per a la mentida i la desgràcia, aigües tèrboles on solem viure sense remei. L’optimisme del demà és una exigència moral, una forma de resistència davant de la lucidesa que ens amarga de tant en tant. Contra el somriure macabre d’un passat que ens acaça en forma de memòria insana. Així ho vull creure davant d’un full pletòric de quimèriques possibilitats. En un altre temps, he viscut sovint esclau de la memòria. Ara només trobe paranys i ressentiments allà on abans buscava l’escalfor de la malenconia. El record és un camí empedrat de perversions i de renúncies. Les paraules quedaran en l’aire –sobre el paper, ben dit. Per això, jo, fugitiu crònic, m’enganxe a l’escriptura com la darrera post de salvació davant del vertigen del calendari convencional. Per parar-lo, ni que siga metafòricament, després d’un dia càlid i lluminós, avui, quinze de setembre, l’endemà del final de les Festes Patronals del meu poble. Amb l’únic interès de saber-me viu, pose fil a l’agulla. Aquests apunts seran les píndoles vitamíniques que miraré de prendre cada dia, malalt d’esperança. Són les onze tocades de la nit. Acabe de tornar de la piscina on avui mateix he començat un curs de natació terapèutica per un parell d’hèrnies lumbars. Tinc la porta del balcó oberta. Entra una fresca agradable que anuncia l’esperada tardor. En la plaça de baix, dos energúmens juguen al futbol amb un pot de Coca-cola i celebren els gols contra una porta metàl·lica amb una eufòria histèrica. M’esforce a no fer-los cas, mentre escolte l’Autum in New York interpretat per Ella Fitzegerald i Louis Armstrong.

Un pensament a “15 de setembre, cap d’any

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *