La revolució quotidiana

image

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

Escrit avui fa 20 anys!

17-IX-94

​“Hasta cuando se sueña conviene ser modestos”, asseguren, pam amunt o pam avall, Andrés Trapiello, Josep Pla i Vicent Ventura. I ara sé, com José Saramago, que la felicitat és a penes una estona, una qüestió personal que cadascú s’ha de cosir i repuntar a mida.
​Deixar passar el temps a poc a poc, veure els núvols allunyar-se a boqueta nit assegut a la fresca o, si convé, menjar-se una llesca de pa torrat amb oli verge de la Serra d’Espadà són plaers que, desgracidament, tenim mig endormiscats entre les boires més íntimes i personals.
​Al tall de la quarantena, és això el que ara em revé insistentment. Les utopies literàries deixen pas a les petites obres. I els grans relats que funcionaven com filtres interpretatius de les grans idees s’aparten i ens presenten les peces més substantives i transparents. L’angoixa de l’impossible existencial la substituïsc ara pel plaer de la tasca constatable a tocar de mans. La gran esperança vital és tan sols ensenyar la nostra filla a llegir i a escriure, a ordenar els llibres com els atifells més estimats i a felicitar els amics el dia del seu natalici. I la nostra felicitat es concreta cada dijous, a primera hora, abans d’anar a discutir sobre xips, cables, satèl.lits i plataformes digitals, quan baixem a la plaça del mercat a comprar les millors bledes i carxofes de la rodalia, i les faves i els alls tendres.
​Ara sé que serem només allò que farem. I, encara rural en els costums, m’adone que baixar al mercat té un valor en ell mateix, més enllà de la requincalla feminista reivindicativa o de la nostàlgia autoctonista. La plaça del mercat del meu poble no és “el teatre més bell del món”, com assegura Jean Cocteau de la Grande Place de Brussel.les. És una plaça profundament lletja i dura que un govern municipal suposadament progressista va tindre el mal gust de perpetrar contra el veïnat. Però, per desgràcia, no en tinc cap altra més a prop. Sense rancors ni beateries, de moment, només aspire a continuar passejant-la, i que les verduleres em pregunten, cada dijous, si tinc la dona malalta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *