Contra lleis d’autoritat lingüística

image

Joan Fuster solia dir que “conviccions se n’han de tenir, pero poques”. No és mal consell, certament. De vegades, quasi per atzar, descobreixes les conviccions que no has abandonat amb el pas del temps. Aquest apunt de dietari fa avui 18 anys! Per cert, escrit molts anys abans que ningú no perpretara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per tant …

17-IX-96

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

​Una llei d’autoritat lingüística ? Per a què ? Em fa l’efecte que el cas de la BBC hauria de ser-ne el paradigma més que no la dèria legislativa de la grandeur de la France.
​Al món anglosaxó l’autoritat lingüística està més relacionada amb els valors difosos pels mitjans de comunicació que no en cap altra cosa. En qualsevol cas, les decisions lingüístiques són més aviat polítiques no que no estrictament científiques.
​En efecte, quan Mustafà Kemal proposava a Turquia l’abandó de l’alfabet àrab del turc i la substitució pel llatí, no ho feia per qüestions lingüístiques, sinó clarament polítiques. Darrere hi havia un projecte de desislamització i un altre de modernització a la manera occidental. Quan serbis i croats decideixen escriure la seua llengua comuna amb alfabets distints també intenten arrapar-se a concepcions sòciopolítiques ben diferents. I així fins a l’eternitat.
​Els valencians no som diferents. De moment, no hi ha cap descendent de mossàrabs que defense la utilització de caràcters aràbics per a escriure la nostra llengua –encara que, com deia el vell i patriòtic eslògan, tot és possible en valencià. No oblidem que al País Valencià més que a cap altre indret del món conegut és certa aquella sentència de J.W.V. Goethe segons la qual “tothom, pel fet de parlar, es creu també autoritzat per opinar de filologia”.
​Quan algú defensa una determinada normativa està apostant per una certa concepció de política lingüística, de context i de mercat. De manera que les benintencionades persones que intenten arreglar el conflicte de la normativa per vies despolititzades senzillament agafen la granera per les palmes. En un context de desaparició de fronteres i de superació d’espais culturals gràcies a l’audiovisual, les llengües, a pesar del que diguera Jackobson, esmolen la seua funció discriminatòria. I esdevenen, sobretot, elements proteccionistes del mercat interior. En el context del rebregat arc mediterrani, aquells que parlem i escrivim de la mateixa manera tenim l’oportunitat de cohesionar un tipus de societat i de mercat. La llengua, sens dubte, hi juga un paper clau. Escriure de manera diferent als d’Ulldecona és, senzillament, un comportament autista que desconnecta els valencians de les possiblitats de desenvolupament cultural, social i econòmic que passen per Europa, és a dir, per Ulldecona, l’Escala o Cadaqués.
​En fi, en aquest context, la irresolució del tema de l’autoritat lingüística valenciana, siga per la via del dret o del fet, és una irresponsabilitat social només comparable a aquella altra barbaritat de política lingüística –lermista i ciscarista– que representà dividir l’escola valenciana en dues comunitats escindides per raons de llengua. Són opcions de política lingüística clarament contràries al projecte de compactació social que hauria de representar la normalització lingüística.
​En fi, no sé quin camí farà tot això. Mentrestant, ara com sempre, haurem d’escriure sense por a l’autoritat.

Un pensament a “Contra lleis d’autoritat lingüística

  1. Àngel Castanyer

    “Al món anglosaxó l’autoritat lingüística està més relacionada amb els valors difosos pels mitjans de comunicació que no en cap altra cosa.”
    D’acord, quina autoritat recull els resultats? El que no té sentit és que no hi hagi una sola academia com insinúes, a ulldecona o a Gandia i on es reunirien els filòlegs del País Valencia, el Principat, i les Illes !

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *