L’inquisició valenciana que no para

image

Un apunt de dietari que despús-ahir va fer 20 anys!

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

20-IX-94

​Les autores del llibre Per argumentar n’han estat les darreres víctimes. El conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat valenciana, Fernando Villalonga, els l’ha prohibit.
​Però la cançó ve de lluny en aquesta rodalia. L’esperit inquisitorial sembla consubstancial al moll de l’os de segons quina gent. Per a ells no passa el temps: no la pensen que no la fan. Tant els fa cremar en efígie fallera i ninotesca un escriptor com cremar-lo de veritat: la qüestió és cremar alguna cosa. El seu moralisme reaccionari és, fonamentalment, una arma antiintel.lectual: una rescialla premoderna i atàvica que enllaça amb la caverna de la qual no haurien d’haver eixit mai. Com els qui condemnaren Sócrates. Com els qui comdemnaren Galileo Galilei perquè sostenia que la terra es movia. Com els qui cremaren Miquel Servet perquè afirmava que la sang corria per dins de les venes. Com els qui cremaren viu Giordano. Com els qui condemanaren Spinoza, Kant, Marx o Joan Fuster. Com els qui avui llancen la fatwa contra Salman Rusdie i Taslima Nasrim. La diferència és només de grau, de possibilitats.
​Com sempre, el major èxit de la inquisició és aconseguir que interioritzem l’autocensura com a forma de comportament. Si avui som culpables d’obra, demà ho serem de pensament i despús-demà d’omissió. Els liberals de veritat serien els primers a firmar aquest diagnòstic. Però la màfia rosa, segons sembla, només té de liberal l’entrecuix –i vés a saber.
​Ara són les autores de Per Argumentar. I demà en serem uns altres. L’adoctrinament amable dels experts en legitimació de què parlava Antonio Gramsci ja fa mil anys també és una forma de repressió ideològica sotto voce. El silenci col.lectiu és, com sempre, un cómplice suïcida. L’excusa de la innocència personal, en aquest context, una frivolitat imprudent com ho demostra la història dels jueus col.laboracionistes als guetos i als camps d’extermini.
​No sé ara quin n’és l’antídot, però és imprescindible no errar de nou el diagnòstic. Els socialistes valencians van entendre que els esclats de violència blavera de la darreria dels anys setanta eren puntuals i que no atemptaven contra l’estructura social i política del país. En el seu pecat portem tots encara la penitència. És un cas clamorós de por al dignòstic. La bena davant dels ulls mai no fa canviar la realitat.
​Com sabem ben bé, els fenòmens del Ku Klux Klan o el maccarthisme, per molt transitoris i minoritaris que foren, han determinat ben clarament la vida nordamericana. Com el blaverisme al País Valencià. I no solament en les qüestions simbòliques –que això, al cap i a la fi, no hauria de tenir tanta importància. Sinó, sobretot, en la pervivència dels valors irracionals i els prejudicis per damunt de la il.lustració i el domini de la raó. De l ‘obscurantisme per damunt de la llibertat de consciència. De l’autisme malaltís i del narcissisme paralitzant per damunt del pensament crític i l’obertura de mires. A fi de comptes, la criminalització de la memòria col.lectiva –i la llengua és la cristal.lització màxima de la memòria col.lectiva– també és una classe d’inquisició. Potser la pitjor de totes, si bé ho mirem, perquè l’amnèsia ho legitima tot. Ells saben, millor que no nosaltres, que una memòria col.lectiva feble és un camp adobat per a l’arrelament de falsos mites i de la ignorància. I en això també són cómplices Lizondo, Lerma, Fabregat i Villalonga, per descomptat.
​Insistesc: no en sé el contraverí. Però no hauríem d’acceptar, de bestreta, la fatalitat de la derrota. Les autores del llibre Per argumentar són els bocs emissaris d’un fenomen més durador i majoritari. La cacera de bruixes és només un símptoma alarmant. De fet, sempre es tracta d’una caça de bruixes que no són tals. L’exemple novel.lat del procés de Salem, fa uns tres-cents anys, a l’Amèrica del Nord, en què moltes famílies van morir acusades de bruixera arran d’un conflicte d’interessos creats és ací de citació obligada. L’esmentat cas del senador McCarthy contra el comunisme, també.
​En tots els casos la cacera de bruixes és una cortina de fum que amaga altres interessos més pregons. Per a Salem, com sabem, la possessió d’unes terres. Per a McCarthy, el fracàs d’una certa concepció de la política exterior americana. Per a Fabregat, un model de televisió còmplice dels sectors ultraconservadors valencians. Ara, la submissió d’un conseller de la Generalitat als cercles de poder real més retardatari, el seu acte de vassallatge davant de la senyora feudal.
​Ni aquell rei espanyol pogué lluitar contra els elements. Però l’honor de la virtud –va deixar sentenciat Montaigne– consisteix a lluitar, no a vèncer. Amén.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *