València i el projecte valencianista

Veig que es mouen les coses a les ciutats. Grans i petites. Barcelona, València, Gandia o Palma. Moltes més, per descomptat. No hi ha projecte de país sense projecte de ciutats. Sense projecte de regeneració urbana. Material i social, econòmic i polític.
El 1993 (!), els amics de Revolta ens demanaren de reflexionar sobre la ciutat de València a tres convidats, que ens reunírem una vesprada al Teatre Escalante de la ciutat de València. Coordinats pels impagables Carles Dolç i Cristina Piris, que al cel dels divertits siga, Nèstor Novell, Rafael L. Ninyoles i jo mateix duscutírem fins que va tocar l’hora de sopar. No conserve els textos dels meus amics, però, de la panxa d’un ordinador vell, n’ha eixit la meua intervenció. Perdoneu les errades d’edició que ha provocat el canvi de format.
Per descomptat, s’ha de llegir amb ulls de l’època. Jo mateix diria ara unes altres coses, hi faria diverses esmenes, afegitons, canvis de perspectiva, tindria punts de vista que llavors no tenia. Però, en fi, per si algú té un interès quasi arqueològic, ací us deixe el text. I agraïsc als amics de Revolta que no s’hagen cansat d ‘obrir pas.

VALÈNCIA, CAPITAL DE QUI?
(València, 22 d’abril de 1993)

VALÈNCIA I EL PROJECTE VALENCIANISTA
Toni Mollà

Començaré amb una petita mostra del que han dit els autors de més anomenada entre nosaltres.

Manuel Sanchis Guarner, per exemple, ja en va parlar en un article intitulat “La capitalitat del país no és cap privilegi sinó una funció” que és suficientment explícit en el títol mateix. Joan Fuster s’hi va referir dins Nosaltres els valencians on la qualifica, a l’època medieval, de “ciutat hanseàtica”; després, de capital del Regne i, a partir del segle XIX, de capital de província. Josep-Vicent Marqués, per la seua banda, va dir fa alguns anys, que València corria el risc de convertir-se en Saragossa. La veritat és que no sé com s’ho mira ara Marqués des de la capital autèntica. Pero, a mi, em fa l’efecte que ja devem ara per Calatayud. Del que ha dit Ninyoles, lògicament, renuncie a ressenyar-ho per ser-hi present. Us recomane, això sí, el seu magnífic llibre El País Valencià a l’eix mediterrani.

A banda de tot això, el que ja sabeu: València, ni carn ni peix, només aspira a tenir uns milers d’habitants més que Sevilla i a quedar per davant del Barça en la lliga de futbol. Tot un programa, efectivament! Alguna cosa més? Sí: capital del cinema mediterrani tercermundista en l’època heavy del socialisme municipal. I, finalment, en l’any de la gran paella, capital de la coentor, de la ridiculesa universal i de l’OTI i olé.
“Qui siga més valencià, serà més espanyol”, va sentenciar en Teodor Llorente, ja fa molts anys. I en això estan, lògicament. L’actualitzacio de la fórmula, la vaig sentir fa un parell d’anys a Mestalla amb ocasió d’una final de Copa Barcelona-Reial Madrid: “Com a bon valencià, vull que guanye el Madrid”, va sentenciar un merenguot valencianista. Joan Fuster, en això, també era més moderat que els seus detractors: “Jo, escrivia, quan juguen el Barça i el València sempre m’estime més que guanye el Sueca”. La Renaixença –no ens enganyem– és, en contra del que ens solen contar, l’origen mateix de la nostra condició sucursalista.

Una conclusió provisional que trie per començar és que València no és, ara per ara, capital de res ni de ningú. En els aspectes materials perquè les classes dominants –que no dirigents– no han pretés una altra cosa que la creació d’un àmbit metropolità amb l’únic objectiu de tindre a la mà un solar construïble més gran. València és una ciutat envaïda per l’horta, escrivia Fuster el 1962. Pero, ara és la ciutat que assalta l’Horta. En els aspectes culturals, perquè aquestes classes encara desenfunden en escoltar la paraula cultura. Per descomptat,les classes dirigents d’aquesta ciutat no han perdut tampoc un minut a pensar més enllà del camí de Trànsits, a pensar en la connexió amb el seu país, a pensar en aquella funció, que no previlegi, de què parlava Sanchis. Per una raó molt senzilla: perquè això del país no s’ho han cregut mai ni en les seues formes més regionals i folclòriques. El seu país és la seua butxaca i la seua butxaca no veu més enllà del que poden assolir estirant el braç.

El fet, contra el que podia interpretar un marcià que llegira aquestes ratlles, no representa que siguen uns defensors del municipalisme benentés ni que propugnen allò de l’Europa de les Ciutats com en el somni noucentista de la Catalunya-ciutat que ha redescobert el nét de l’avi Maragall per enfrontar-se a un pretés nacionalisme ruralista de pa amb tomàquet. Ni això. “Lo nostre” és senzillamet meliquisme i esperit de campanar. No és casualitat que el seu municipalisme es base en l’explotació més basta del tòpic més rural de l’horta més idíl.lica i falsa.

No ens enganyem tampoc, la seua Horta és l’horta del Barranc dels Algadins, de Llorente, lògicament, la del populisme folklòric i antimodernitzador, la del conservadorisme de sempre. I, en això, naturalment, van del bracet els uns i els altres: els de l’Ajuntament, els de la Diputació i els de la Generalitat. O és que la insultant paella russa de Fabregat i Monleon també l’ha inventada Unió Valenciana? I el Festival de l’OTI? I la santificacio del “Per no frenar” com a sarsuela col.lectiva? I el redescobriment de les corregudes de bous a càrrec de la Diputació? I el teatre castís d’Arnicles al Rialto? I la copla espanyola que té programa diari en Ràdio9? Etcètera.

Els ex-progres, cursis i esnobs que ens governen des de regidories, conselleries i mitjans de comunicació han descobert les virtuds de la dolça barraqueta valenciana i de l’espanyolada més racial amb la mateixa intencionalitat que Franco descobria les virtuds del Reial Madrid cada primer de maig. Una altra paradoxa aparent és que aquesta colla de paleoprogres no viuen a la vora de la Séquia de Vera sinó en palaus rehabilitats i en pisos de més de 50 quilos, que vés a saber d’on els trauen. Mitja vida malparlant del dictador per acabar enamorats del botxí. I l’altra mitja netejant sabates per acabar creient que els valencians només servim per a netejar sabates.

La nostra Horta –la dels que hi vivim–, contràriament, és la d’un Barranc del Carraixet que se’ns ofega entre el formigó, la del Carraixet cantat per Estellés, nínxol de patriotes i de republicans, la de les cinturons de ronda i els distribuïdors, la de la planta de butà, el solar de mil tentacles que fa vessar la bava la especuladors de sempre.

En fi, jo no sé de qui és capital València ni de què. Pero sé, almenys, que la via del tòpic esperpèntic ha portat a la degradació material de la ciutat i a la degeneració de la seua vida urbana. I que el yupisme acrític i acomodatici ha conduït a l’impossibilisme i la frustració. Contràriament a tot això, els projectes comarcalistes valencians –els apareguts a les ciutats mitjanes del país– estan vinculats als sectors més dinàmics i progressius de la societat, com és el cas de les dites comarques centrals valencianes capitanejades per la Safor i el C.E.I.C. Alfons el Vell. Lògicament, renuncie a comentar el cas per tenir-ne davant el millor avalador. És aquesta, per exemple, una distinció rotunda entre el blaverisme municipal i el catalanisme comarcal.

En aquest sentit, qualsevol projecte d’ordenació territorial del País Valencià hauria de fugir de models clàssics segons els quals a cada país correspon una sola capital, clara i rotunda, que funciona com a nus únic de serveis i de comunicacions. El País Valencià, al costat de les dues zones al voltant de València i d’Alacant-Elx, és un país on les ciutats mitjanes constitueixen l’espina dorsal de la riquesa i el contrapunt als deliris de grandesa d’una capitalitat falsa. Efectivament, el País Valencià en això tampoc és Catalunya, ni València és Barcelona. València, lluny d’execir un lideratge basat en una voluntat aglutinadora i en una certa idea del país, s’ho ha pres sempre, com deia don Manuel, com un privilegi.

Amb tot, les temptacions abandonistes són sempre suïcides. Es tracta de trobar els recursos i els mecanismes adequats per a intervenir adequadament en la ciutat. Contra el que pensen els seus dirigents, València comptarà menys i menys en la mesura que s’aïllarà més i més de la resta del país. La situació és difícil, efectivament. Amb tot, no hauríem de deixar-nos endur per cap fatalisme paralitzant. No vivim en el millor dels móns possibles. Però no hi ha res que hagen (des)fet unes persones que no puguen (re)fer unes altres. La crisi d’energia cívica i la resignació planyívola amb què s’assisteix a la degradació de la vida són aspectes que reforcen el derrotisme. La desconfiança en les pròpies forces i l’abandonisme col.laboracionista són pitjors enemics encara. Lluny d’això, la presa de consciència de la gravetat del moment ha d’esperonar-nos en la nostra responsabilitat i en la nostra creativitat socials. L’aposta és tot un programa, perquè els coses no es fan a soles. València ha de ser alguna cosa més que un nom de pas-doble i un magatzem de falles de dubtós gust estètic. El repte rau a convertir-la en un referent dins i fora del país. Això mateix és una capital.

En aquest sentit, no hi prou a denunciar la política que fan els altres. Cal, a més, articular un model propi que tinga en compte la perspectiva de país. El projecte valencianista tradicional –amb la normalitzacio lingüística com a punta de llança– és, al meu entendre, el millor connector del país de cap a cap, la millor arma contra una organització jeràrquica de les ciutats i les comarques. No hauríem d’oblidar que el conflicte lingüístic, al costat de les diferències classistes i ideològiques, en simbololitza unes altres, com ara les geogràfiques. Les discontinuïtats del territori lingüístic són el reflex d’altres discontinuïats de tipus urbanístic, social i cultural. Són els casos de València i l’Horta, de Sagunt i el Port, d’Alacant i el seu entorn, per exemple. L’ús o l’abandó del català és, encara, un indicador d’altres preocessos.

L’impuls de la normalització lingüística no té, per això, finalitats estrictament lingüístiques, sinó instrumentals i també mobilitzadores. El projecte valencianista és un projecte en què s’impliquen, per això, els segments socials més dinàmics i amb més visió de futur i és l’agent dinamitzador d’una societat civil imprescindible per a la modernització.

Un país és alguna cosa més que un territori i unes institucions. Un país és una societat articulada al voltant d’algun factor que la dota de cohesió. La llengua és, sense cap mena de dubtes, el factor catalitzador d’aquest projecte ara i ací. En això caldria que els governants anaren amb compte de no contraposar els interessos generals del país amb els seus interessos polítics més immediats. I que tingueren la prudència de no ventar fantasmes inexistents amb finalitats partidistes i electorals, com són els casos, en bona part, de l’alacantinisme i el blaverisme. La creació d’un espai valencià exigeix un canvi d’actitud dels actors socials, polítics, econòmics, intel.lectuals i culturals del país la majoria dels quals semblen desconcertats des de fa més d’una dècada. Ara ja no hi ha prou a declarar-se nacionalista o europeïsta. És l’hora de dissenyar i d’aplicar noves estratègies davant de la ràpida mutació que viuen el país, l’estat i Europa mateixa. No hi prou tampoc amb reivindicacions essencialistes, sinó que s’han d’impulsar mecanismes d’intervenció social i política en els terrenys de la cultura, de l’estructura cívica, de l’economia i, si molt convé, de la política. El terreny de la política lingüística cívica, per exemple, sembla una carta a jugar d’immediat. Les forces de la cultura, els intel.lectuals i l’associacionisme cívic tenen també molt de tall a fer. Els mitjans de comunicacio són, lògicament, un àmbit d’actuació preferent. La lluita per uns mitjans de comunicació públics, plurals i monolingües en valencià sembla un objectiu a curt termini que podia unir voluntats.

No sé si me n’isc del tema. Però, la grandesa d’una ciutat no rau solament en allò que és, sinó també en allò que representa. València, ara per ara, no es representa ni a ella mateixa. El projecte d’una València capital dels valencians és un projecte obert que exigeix la superació dels tòpics provincians i espanyolistes que la defineixen ara per ara. El projecte valencianista de què parlem inclou, en primer lloc, la superació de les ideologies anticatalanistes i les posicions antiintel.lectuals que ameren la ciutat. Correlativament, el projecte catalanista, el pensament il.lustrat i la concepció crítica del món són cares del mateix projecte de canvi.

No sabria acabar aquest innocent paper sense fer una crida, en primer lloc, a les forces de la cultura i els intel.lectuals d’aquesta ciutat i d’aquest país –si és que en queden– perquè reassumisquen el projecte valencianista estroncat, en bona part, amb la dita Transició Política. El silenci davant de l’opressió cultural, lingüística, social, econòmica i política del país és, de facto, un col.laboracionisme còmplice amb les propostes analfabetes del feixisme local. I vull fer-ne una altra encara perquè repensem el nostre discurs i els nostres mitjans d’intervenció socials. Durant massa temps, el simple plany vistimista contra l’enemic de sempre no ha estat més que la confirmació de la nostra falta d’acció i, sovint, de la nostra falta d’idees.

En aquest context, la nostra acció haurà de ser una acció innovadora, creativa, temptejadora. No val a reproduir esquemes tradicionals basats en les essències pàtries o en models de capitalitat aliens. De fet, un dels problemes del nacionalisme valencià –de la ciutat i del país– ha estat –és– l’absència d’un model propi d’intervenció ciutadana i política. La tossuderia a copiar models aliens ha provocat, precisament, el limitat creixement de les opcions dites nacionalistes. El “model” alié s’esgota, inevitablement, en el precari reducte d’aquells que responen al motle importat. Això mateix exigeix, ara i ací, l’elaboració de propostes pròpies i innovadores, obertes al canvi i adequades a la realitat. És del tot inadequat, posem per cas, comparar les tensions i els conflictes d’Euskadi o Lituània o fins i tot Catalunya amb el País Valencià. Els conflictes particulars exigeixen particulars respostes. En això, també tenien raó els marxistes, per descomptat. I no solamnent en allò que podíem anomenar els elements teòrics, sinó també en la pràctica sòcio-política i fins i tot en la mena de grups i d’organitzacions que s’han de dissenyar i posar en pràctica en cada moment concret. L’ascens de l’antiintel.lectualisme anticatalanista podia contestar-se, per exemple, amb la convocatòria i la dinamitzacio de l’Assemblea d’Intel.lectuals, artistes i professionals del PV que, per cert, es va reunir per darrera vegada en aquesta sala. El canvi social depén, precisament, de l’adequada fórmulació de la teoria, però, sobretot, de l’aplicació correcta i concreta d’aquesta. Però, ningú no hauria de mesurar el canvi social exclusivament per la cristal.lització política d’una opció. Ni hauríem de reduir tampoc la política a la seua dimensió parlamentària.

Insistesc per acabar. El projecte valencianista dissenyat ara fa trenta anys per Fuster i fusterians de diferent mena continua sent, al meu parer, l’únic projecte modernitzador per a aquesta ciutat i per a aquest país. No és debades que el nacionalisme valencià haja estat durant dècades el factor aglutinant dels diferents moviments progressistes del País Valencià, la via valenciana la modernitat. És precisament ací on rau una de les màximes fusterianes més esteses i més poc enteses: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Que allò que Fuster va defensar no haja quallat en un moviment ideològic amb plasmació política i parlamentària rellevant no en té cap culpa l’obra de l’escriptor de Sueca. Buscar en l’obra de Fuster, com han fet alguns, el boc emissari de frustracions actuals és, en aquest sentit, un compartament indigne. El triomf o el fracàs d’un moviument social i polític no depén només del seu missatge, sinó, sobretot, del context social en què ocorre, dels seus agents impulsors o dels mecanismes de reproducció social que és capaç de fer servir. Al País Valencià –i, sobretot, a la ciutat de València–, em fa l’efecte que han fracassat, fonamentalment, els agents socials que impulsaren el nacionalisme i els mecanismes d’impregnació socials més que no el seu missatge. Els agents perquè han abdicat, en gran part, d’una responsabilitat històrica que els impedia la promoció personal i l’ascens social que han assolit sense aquella càrrega ideològica. Els mecanismes perquè o bé no els hi ha hagut o bé perquè han estat molt mediatitzats d’una manera patrimonial per alguna família nacionalitsa determinada.

No vull acabar tampoc sense dir que el projecte de país, el projecte de ciutat que defensem no rau solament en la defensa d’un ajuntament d’esquerres –o d’una suposada esquerra–, que segurament també, sinó, sobretot, en el fet de concebre la ciutat i el país com un projecte cultural en la més alta distinció de la paraula. Un projecte on l’autonomia persónal i la participacio socials, el dret a una urbs integrada en els seu territori més immediat i el seu context cultural i lingüístic, amb un centre històric com Déu mana i no com manen els especuladors, amb una oferta cultural, si més no alfabetitzada, una ciutat i un país on memòria i projecte s’integren en una mateixa direcció, siga el nostre pa de cada dia.

Segurament, hi haurà algú que dirà que tot això és una utopia. M’hi apunte. La utopia és, ara com abans, l’únic motor vàlid per al canvi social real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *