L’hora de l’adéu

image

Escrit avui fa 20 anys.
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

30-IX-94

Tenia els ulls pàl.lids, com qui presentia una desgràcia. Els va obrir i tancar un parell de vegades amb un somriure melancòlic dibuixat a la cara. Sabia, amb una mena d’instint obscur, que es trobava molt malament, que difícilment tornaria a dibuixar, que potser no tornaríem a compartir una taula ben parada o una partida de pilota. I jo, egoista de mi, només pensava què seria de mi sense ell, sense la seua complicitat.
Primer, en veure’m entrar, va caure en una espècie d’inhibició. Com si no em coneguera de res. En acabant, s’esforçà a enraonar de les mil misèries que jo li contava. Després, em prengué la mà i s’acomiadà per sempre. I jo, miserable de mi, només pensava en la buidor que em deixava davant l’horitzó fantasmal del temps a venir.
Avui he entés, amb una nitidesa punyent, aquella sentència de Jean Cocteau segons la qual som uns morts en excedència per un període molt curt. El que hi contestaria Elias Canetti és un juvenil voluntarisme militant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *