105è aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia

13018

No és la primera vegada que recupere aquest article. Però no sabria encara dir les mateixes coses d’una altra manera.

FERRER I GUÀRDIA, EN L’OBLIT

“Soy inocente, viva la Escuela Moderna!” Amb aquest crit a la gola era afussellat a Montjuïc, el dia 13 d’octubre de 1909, el mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia. Càrrecs formals: instigador i organitzador de la Setmana Tràgica. Càrrec real: la seua tasca d’educació popular.

Durant l’any 1984, 75è aniversari de la Setmana Tràgica de Barcelona i també de l’Exposició Regional de València, ben pocs han parlat dels esdeveniments de Barcelona. Dels de València, potser massa i tot. Ben pocs han parlat de Ferrer, víctima mortal de la seua fe en el futur. Ferrer, una vegada més, en l’oblit.

Francesc Ferrer i Guàrdia va nàixer a Alella (el Maresme), i des de ben menut es va rebel·lar contra les idees dominants al seu entorn. Republicà primer, simpatitzant del federalisme de Pi i Margall, anticlerical, fundador de biblioteques circulants entre els obrers, maçó, coneixedor de la pedagogia de Puig Elias, Paul Robini altres llibertaris, fou exiliat i patí un atemptat (12-6-94) a les mans de la seua esposa. A la mort de Ruiz Zorrilla (1895), trencà amb els republicans i els socialistes espanyols perquè interpretà que el seu únic objectiu era substituir els monàrquics en el poder. Començà, llavors, una estreta relació amb els anarquistes francesos i es dedicà, quasi exclusivament, a l’educació. Després d’algun temps per Europa, on conegué els principals corrents pedagògics progressistes, retornà a Barcelona i va fundar l’Escola Moderna (1901), que esdevindrà un focus d’educació popular.

La proposta pedagògica de Ferrer i Guàrdia aposta pel canvi de les mentalitats, per una formació científica i racional que permeta una autèntica revolució social. A Ferrer no li interessa la modificació dels mecanismes formals d’exercici del poder, ni el canvi de les élites governants. La seua escola, laica i mixta, enfront de les escoles de l’Ave Maria de la burgesia, confessionals i conservadores, és un projecte que creu profundament en la persona com a agent dels canvi per mitjà de la formació i de la presa de consciència: “Yo no quiero hacer revolucionarios, quiero hacer personas”. Es una proposta basada en la potenciació de l’esperit crític com a germen de la transformació del medi –entés en el ple sentit del mot i no solament en la reducció folklòrica que en fan alguns propagandistes de la dita Renovació Pedagògica. Es tracta d’una escola crítica amb l’ús bel·licista de la ciència, que la vol el servei de la humanització. Es tracta, en definitiva, d’un projecte per la pau, la ciència, la solidaritat i la llibertat: l’escola dels millors i més grans ideals. Es acusat d’instigació dels successos revolucionaris de la Setmana Tràgica de Barcelona, i el 9 d’octubre del 1909 és condemnat a mort. El dia 13 és afusellat. Joan Maragall, amb la seua tímida “Ciutat del Perdó”, intentà demanar clemència, però Prat de la Riba, director de la Veu de Catalunya, no permeté la publicació de l’article de Maragall, que restà inèdit fins el 1932. La burgesia catalana i suposadament catalanista i Maura i Alfons XIII, tots en sagrada comunió, van trobar-hi un perfecte boc emissari.

Alguns nacionalistes han acusat Ferrer d’anticatalanista per usar el castellà com a llengua de l’ensenyament. La seua contestació no admetria el dubte: “Antes que en catalán, mil veces antes en esperanto”. Aquesta frase, descontextualitzada de l’obra de Ferrer i del moment històric que la provoca, és encara recitada pels enemics del mestre racionalista i també pels nacional-essencialistes més catalanodependents. L’opció sociolingüista de Ferrer s’ha d’entendre en el seu context. No hauríem de oblidar que ens trobem davant d’un catalanisme conjuntural nascut de les deixalles colonials. Espanya acaba de perdre l’imperi, i les burgesies perifèriques s’afanyen a dissenyar una nova estratègia ideològica que, perdut el negoci exterior, n’assegure l’interior. El catalanisme apareix llavors com un reclam populista i propagandista a la recerca d’una base social àmplia on recolzar un projecte polític classista i conservador. Es així com la Lliga Regionalista (fundada el 1901) rep el suport social que permet a la burgesia catalana establir un pacte d’estat amb una oligarquia espanyola més reaccionària encara. Tampoc no hauríem d’oblidar que aquest nacional-proteccionisme pren forma quan la burgesia ja ha deixat de ser una classe revolucionària. El seu objectiu és la construcció d’un model polític regionalista i perifèric, no solament en el sentit geogràfic dels mots, sinó en el més ampli de satel·lització cultural.

És en aquest marc que la consciència nacional,en la seua dimensió de valor cohesionador i de solidaritat social, és explotada una vegada desproveïda del seu objectiu alliberador últim. El nacionalisme és, en conseqüència, reduït a la seua vessant emotiva, i, per tant, manipulable. Els aspectes racionals i alliberadors en són escandalosament segrestats. És el catalanisme immovilista de Cambó, de Torras i Bagesi del mateix Prat de la Riba, els quals entenen que la nació posseeix la seua pròpia dinàmica per damunt de les diferències socials i del mateix procés històric: és l’embrió de l’essencialisme conservador catalanista. Ferrer havia entés la jugada. El projecte catalanista, en aquell context, implicava privar el poble català dels aspectes universals de la vida humana, tot reduint-lo als aspectes més particulars: el localisme i el folklore. Contràriament, Ferrer era un autèntic liberal de mentalitat oberta, igualitarista i científica.

Ara, quan la comunitat lingüística catalana es troba en l’últim esglaó de la substitució lingüística, fa bé de recordar Ferrer. Cal fer-ne, per descomptat, una lectura crítica. Si el nostre nacionalisme ha de reduir-nos a l’emmirallament en les glòries pretèrites, al tipisme sainetesc i al meliquisme autista, el catalanisme és una opció que convé deixar rodar. Si la proposta nacionalista constitueix, per contra, l’eix aglutinador de les tendències modernitzadores i laïcistes, progressistes i innovadores, la connexió amb la universalitat cultural, potser encara val la pena d’intentar-ho. No ha de ser solament una voluntat, cal una decisió col·lectiva. Ferrer no hi dubtaria. La seua obra, no ho oblidem tampoc, és l’antítesi del dogma: és una provocació. I tot un programa.

Publicat dins Levante, 27 de febrer de 1991.
Ara dins MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística?, Bromera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *