La torre de la llibertat

pas_dels_dies

El principal gratacel del nou World Trade Center de Nova York ja ha obert les portes. L’edifici, d’acer i vidre i de més de 500 metres d’alçada, conegut com la Torre de la Llibertat, omple el buit de les Torres Bessones després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

A propòsit d’aquest fet, recupere un text –al qual tinc un afecte especial– del meu dietari Quadern d’entretemps (Ed. Perifèric) :

9 de novembre

“Per a fer-se càrrec de la immensitat de l’urbs, és bo de pujar a l’edifici Empire, el més atrevit de la ciutat”, escrivia Josep Maria Poblet el 1956. La segona vegada que jo vaig estar a Nova York, dos mesos després del terrorífic 11-S, vam anar directament de l’aeroport JFK a l’Empire. Necessitàvem pujar-hi fins a dalt del tot com un homenatge a les víctimes del terror i com un desafiament al missatge de la por, de la misèria i de la mort, que s’imposa arreu del món. Vam pujar entre l’horror contingut i la morbositat insana tan pròpia del periodista. Va ser el minut i mig més llarg de la meua vida, tancat en aquell ascensor, amb el cor encongit, fins a assolir els 102 pisos del gratacels ara més emblemàtic de la ciutat. Recorde aquell dia commogut encara per uns sentiments prenyats d’espant i de misteri. L’ascensor anava ple de vores a vores, gairebé tots pàl·lids com la cera, amb un silenci que regalimava tristesa, potser alguns tocats amb ferides que no s’estanyaran mai. El primer a la meua dreta, sec com un clau, immòbil, amb el rostre febrosenc mirant el terra, resava en hebreu alguna cosa inintel·ligible per a nosaltres. El segon, negre fosc de color de pell, havia tancat els ulls i només el seu Déu particular sap en què devia pensar. El de davant meu, un home vell i eixut, elegantíssim, amb posat greu i hermètic, d’una pal·lidesa quasi transparent, tenia llàgrimes grosses i sentides. La majoria fugia les mirades del veí. La processó, com sabem, sol anar per dins. La immobilitat era absoluta. El pensament cadascú se l’engolia com millor podia. Com si tothom s’aguantara el luxe de la respiració, voltats d’un silenci cada segon més espés i opressiu, hipnotitzant. Era la primeria de novembre. En arribar a la terrassa, en aquell moment de la vesprada en què el sol comença a caure, vaig sentir una nit humida. Hi havia una llum somorta, crepuscular. Les estreles semblaven fatigades de la competició desigual amb la contaminació llumínica del Manhattan de neó. Fresquejava. Vaig tremolar com una fulla d’arbre. I un regalim de suor freda se m’esvarà esquena avall, per l’espinàs, fins a deixar-me xop com un ànec, allà dalt, on jo sentia un fred interior, dolorós. El record d’aquell dia encara continua sobre mi amb un pes de plom. Nova York era una ciutat irreal, inabastable, sota un tel de boira. En acabant, tot seguit, vaig notar un plaer indescriptible, irracional. Qui ha vist Nova York alguna vegada des d’allà dalt no l’oblidarà mentre viurà. Aquell és un observatori privilegiat al bell mig de la ciutat. M’hauria quedat allà dalt tota la nit mirant –imaginant, ben dit– una vida tan diferent a la meua, amb el midtown a primera vista –amb Chelsea, Gramercy, Times Square– als meus peus, a tir dels meus ulls incrèduls i de la meua imaginació. “No hi ha cap nit urbana com la nit de Nova York”, afirmava Ezra Pound, i aquesta és, sens dubte, la major veritat de totes. La nit de Nova York és la més fascinadora que he viscut mai, tant en el seu glamour com en la seua sordidesa, entre milers de solitaris homeless, de persones desquiciades enmig de la metròpoli, de taxis i de limusines cridaners, talment com si et fera l’ullet la més pecaminosa de les amants impossibles. La nit –“aquel contraste entre las tinieblas y la luz” de què parla Soledad Puértolas–, és, a Nova York, un espectacle en ella mateixa, la seua millor hora.

La tercera vegada que vaig posar els peus a Manhattan, vaig tornar a l’Empire, quasi com un ritual que repetiré cada vegada que torne en ma vida. Nova York era una ciutat emocionada, però continguda; optimista de nou. Algú podia pensar que era un foc d’odi i de ressentiment. No en vaig notar gens ni miqueta entre la gent amb qui vaig enraonar. Ningú no pot saber què passarà demà. Si alguna cosa hem aprés en el transcurs dels anys és que els profetes han passat a l’atur per desautorització de l’aire dels temps. En la darrera ocasió en què vaig visitar Manhattan, encara no fa uns mesos, vaig quedar impressionat per la calma amb què la ciutat, almenys en aparença, vivia una tragèdia sense estanyar, el dolor profund, l’amenaça vigent potser per sempre més, l’atmosfera viciada definitivament. Demà, si puc, hi tornaré, guanyat sense perdó per a la causa de l’urbs més seductora que he conegut fins ara, atrapat en les teranyines de l’impossible. Nova York és l’espectacle de la immensitat inassequible, irreal. Una ciutat que respon a una idea de la persona, de la societat i del món molt allunyada de la que nosaltres consideràvem “normal”. Per això mateix, ens va corprendre tan bon punt hi vam posar els peus, i ens espenta a tornar-hi demà mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *