Va ser un gran somni

image

Despús-ahir va fer un any que el MH President de la Generalitat Valenciana, àlies el Moniato, va decidir tancar RTVV i liquidar el servei públic de radiotelevisió pública. Avui fa un any que en vaig fer la meua crònica valorativa al Periódico de Catalunya. Ara acaba d’eixir a la venda el meu llibre La desconnexió valenciana, publicat per les PUV de la Universitar de València. L’article que us deixe ací pot ser-ne una prova d’aquesta “desconnexió”. I també una metàfora.

VA SER UN GRAN SOMNI

Crec que sóc el treballador de plantilla més antic de RTVV. Vaig guanyar la meva primera oposició el 1988 i em vaig dedicar, amb altres companys, a preparar l’inici de les emissions. Vaig ser l’encarregat de dissenyar un model lingüístic modern, però en què es reconegués l’audiència. Vam haver d’inventar-lo. El país no tenia una indústria audiovisual, ni tan sols teatral. Les productores de continguts i doblatge a penes tenien pràctica i la majoria, a més, preferien treballar en castellà, que era la llengua del seu mercat. Ens vam esforçar a convèncer-los que el nostre idioma era, precisament, el factor proteccionista d’un nou mercat que havíem d’inventar, i vam aconseguir que s’involucressin en el projecte tant com nosaltres. RTVV era el principal client d’una indústria incipient que va costar molt d’aixecar. El 9 d’octubre del 1989, dia del País Valencià, van començar les emissions regulars. Xelo Miralles va ser la nostra primera cara. Estava nerviosa. “Això demostra el teu compromís amb el país”, vaig encertar a dir-li, taquicàrdic, poc abans de sortir a l’aire. Seguidament, vam projectar ‘Casablanca’, en una versió inoblidable dels lingüistes de la casa.

Va ser un gran somni. També la gran oportunitat perduda. Potser des del primer dia. El nostre primer director general, a proposta socialista, sempre va treballar per a ell mateix i, darrere la seva hiperbòlica frivolitat formal, amagava la seva aposta pel negoci i el tripijoc amb la dreta rància i anticatalanista. En llengua, en continguts i en encàrrecs. Fruit del seu autoodi, Amadeu Fabregat va arribar a prohibir centenars de paraules per «massa catalanes». Una patètica caricatura de la Gauche Divine l’anhel de la qual va ser sempre épater la bourgeoisie. Però, és clar, a València, la grossa sempre està per arribar. La derrota socialista del 1995 va situar Eduardo Zaplana a la Generalitat i amb ell va arribar l’escàndol. El seu amic de l’ànima, Jesús Sánchez Carrascosa, va ser l’encarregat de modelar-li el discurs des de RTVV i de teixir-li una espessa xarxa clientelar amb productors i periodistes madrilenys que preparessin el seu assalt a la Cort i a la Llotja del Bernabéu. Sense limitació pressupostària, inclosos programes per a grans professionals de la comunicació no verbal com Mar Flores i Bárbara Rey. Com a bon gestor del «capitalisme popular», Eduardo Zaplana va duplicar la plantilla de RTVV. Després de Zaplana, va arribar el vaticanista Francisco Camps a la Generalitat i, per tant, a RTVV. El seu home fort va ser Pedro García, ara imputat com a membre de la trama Gürtel. Aquest va ser el punt de no retorn de RTVV. García va comprar la complicitat de tots els clubs de futbol del país amb contractes milionaris i conceptes tan estrambòtics com l’ús televisiu de les seves mascotes. I amb el futbol, la Fórmula 1, l’America’s Cup i qualsevol esdeveniment més o menys televisable que li permetés, juntament amb el duo Camps-Rita Barberá, alimentar somnis de grandesa. L’orgasme dinerari va arribar amb la visita del papa Ratzinger a València el 2006, que li va costar a RTVV uns quants milions d’euros inclosa una comissió de mig milió, segons la policia, per al mateix director general. Era l’època dels grans esdeveniments, «fàbriques del segle XXI al servei d’una indústria estratègica que és el turisme», segons Francisco Camps. La conseqüència és un forat de 1.200 milions d’euros en una empresa sobredimensionada a consciència, allunyada del sector audiovisual valencià i sense credibilitat ni audiència. La pressió lobbista de les televisions privades també ha ajudat al descrèdit.

Abans d’anar a negre, convé recordar que, en una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector audiovisual simbolitza l’aposta per un model productiu «modern», i el seu desenvolupament s’hauria de basar en la innovació i el coneixement. Aquest va ser, al meu parer, el principal èxit tant de Televisió de Catalunya com de Canal 9. Sense RTVV no hi haurà sector audiovisual, normalització lingüística ni modernització econòmica. La nostàlgia em porta a pensar que sempre ens quedarà Casablanca com a exemple que va ser possible un futur per al nostre passat. Al Partit Popular, per la seva part, només li queda baixar un últim esglaó: abolir la Generalitat. El president Alberto Fabra, com el gendarme Renault de Casablanca, potser preferiria no fer-ho. Però, personalment, s’adaptarà al que convingui.

El Periódico de Catalunya, 7/11/2013El

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *