El blaugrana duplicat

image

La setmana passada el Llevant UE es va imposar al València CF. Anit, el Barça també.
Ahir, a Madrid, va morir un home a causa de la violència paraesportiva. A la nit, a Mestalla, els energúmens de sempre cridaven “puta Barça, puta Catalunya”. No val a dir que n’eren pocs. Són l’ou de la serp.
El València CF i la policia han de tallar aquests crits.
Us deixe ací un article publicat fa 9 anys i que torne a firmar de dalt a baix, per desgràcia!
Ara forma part també del meu llibre La desconnexió valenciana (PUV Ed.):

EL BLAUGRANA DUPLICAT

Vaig adquirir la meua condició de “granota” per la via genètica. Però els orígens es converteixen en ideologia quan l’experiència els confirma com a font d’identitat. El 1968, quan els joves eufòrics descobrien a París aquella redundància segons la qual sota les llambordes hi havia la platja, els meus amics i jo, en eixir del col·legi, recollíem pilotes al Camp de Vallejo, llar levantinista. Com a premi, de tant en tant, ens permetien llançar un parell de penals a Rodri davant de la mirada paternal de Wanderley, Castelló o Serafín. Allí vaig aprendre que una pena màxima canònica ha d’executar-se arran de terra, buscant la soca del pal, o a l’angle alt, però mai de la vida a aquella alçada mitjana on el porter té tots els avantatges. I allà vaig sentir dir a un parell de vells camarades que seguien els entrenaments, que, durant la Guerra Civil, el Llevant UD havia estat Campió de Copa de l’Espanya republicana, després d’imposar-se al València a Sarrià per 1 a 0. La gesta era doblement celebrada amb una complicitat latent. Un títol que, per cert, continua sent “il·legal”.

El creixement urbanístic va fer que el Llevant abandonara Vallejo i es traslladara, orfe de memòria icònica, al districte d’Orriols. Les segones parts no són mai bones. En la inauguració vam perdre davant del València per 0 a 1. Però allí, al nou estadi, vaig viure durant un parell d’anys el meu particular clímax futbolístic gràcies a aquell cultíssim xilè que va ser Carlos Caszely, el Chino, que ens va delectar amb fintes desbordants i regatejos impossibles fins que se se’l va emportar –les desgràcies no vénen mai soles– el R.C.D. Espanyol. L’inevitable anticlímax, per paradoxal que semble, ens el va portar Johan Cruyff la temporada 80-81, que ens va sumir en la fallida i el pou del descens.

Mentrestant, per obra i gràcia del mestre Pepe Claramunt, jo havia començat a freqüentar Mestalla. La meua promiscuïtat afectiva es va reforçar amb el traspàs del Llevant al València d’aquell extrem incomprés que va ser Sergio. Però, malgrat la meua identificació amb la quinta de Cerveró i Saura, Mestalla sempre va ser per a mi un lloc incòmode, teatre de les vanitats bufes de la burgesia local. La transició política el va convertir, de la mà de Ramos Costa, Abril Martorell i un periòdic local, en camp de croada anticatalanista. El València d’aquells temps també va ser més que un club i els partits contra el Barça es van convertir en akelarres sublimatoris d’atàviques frustracions. Durant anys, el València va justificar la temporada vencent el Barcelona en una ostentació del narcissisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud.

Fart d’aquell sainet de sal grossa i tints xenòfobs, em vaig entregar amb passió als braços de l’enemic. Catalanista i traïdor començaven a ser sinònims entre els meus veïns. Socialitzat entre gent com Vicent Ventura i la lectura de Salvador Espriu, vaig arribar a la conclusió intel·lectual que les millors identitats eren les elegides. Cansat de la meua terra, vaig creure, com el poeta, en aquell “nord enllà, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desperta i feliç”. La meua identitat original va recobrar els colors blaugranes per via interposada i guanyar el Madrid es va convertir en el meu objectiu existencial preferent. Només he tornat a Mestalla per a aplaudir cada any al Barcelona.

Ara sé que aquell nord enllà és com a molt prop Finlàndia i diumenge passat em vaig emocionar davant de l’educació exquisida de la grada merenga. Els bruixots Ronaldinho i Eto’o van exorcitzar vells fantasmes i la bona gent de Mestalla es va rendir davant de la bellesa del futbol de saló que practiquen els nostres galàctics de pa amb tomàquet. El deliri es consumarà dissabte a l’estadi del meu Llevant U.D. Joan Fuster solia dir que quan s’enfrontaven el València i el Barcelona, ell preferia que guanyara el Sueca. Davant del Llevant-Barcelona que em divideix interiorment com mai, vull que el Sevilla s’impose al Reial Madrid. L’alegria seria doble. No: triple.

4 pensaments a “El blaugrana duplicat

  1. Albert

    Ei, mestre! Estem d’acord, malgrat jo no ser del Barça com bé saps. Veritablement, crec que sempre he simpatitzat amb el Llevant -també quan era del VCF- i m’alegre de qualsevol victòria dels granotes (valencianistes inclosos). El primer partit que jugà en la 3a Divisió (arruïnat i sense un calet) fou en Alginet, jo estava allí com també ho vaig fer abans en el Nou Estadi per veure a Cruyff.
    Jo visquí plenament l’etapa de Ramos Costa i cia. perquè hi era el capità de l’equip infantil de la pedrera i confirme les “ganes” que se li tenia al Barça, equip que sovint mossegava pols en Mestalla en aquell temps. El tío ens reunia per Nadal a Kempes, Carrete, Saura, Bonhoff… i als capitans de la pedrera per felicitar-li’ls en l’antiga seu del club, fa anys desapareguda.
    Els valencianistes ja tenen prou creu amb tot el que ara acaba d’esdevindre amb Lim i els orientals per tindre un esperit “massa faller” (inconsistent). D’un símbol s’ha convertit en una ximple franquícia i un negoci més immobiliari de conseqüències imprevisibles.
    Ja saps: en el pecat porten la penitència.
    Au

    Respon
    1. Toni Autor de l'entrada

      Gran! Quanta raó que temps! En un país “normal” tots els xiquets “normals” seríem granotes o merengots. Però ací t’expulsen fins i tot d’allò que més t’estimes. Ells són els antivalencianistes! Cuida’t. Abraçada!

      Respon
      1. Albert

        Ah! I també vaig veure en acció a Caszeli en el Llevant (per descomptat en l’Espanyol), tot un símbol a Xile per mostrar-se sempre en contra de Pinochet (inclús sent membre de l’equip nacional, en 1974!). El Colo-Colo, de què ell forma part des que deixà la pràctica del futbol està a punt de ser el campió del Torneig d’Apertura, empatat a punts amb la U (el seu etern rival). En aquest cas, vull que guanye el Santiago Wanderers, de Valparaíso (a un puntet dels dos grans).
        Diumenge vinent ve Colo-Colo a Valpo en l’últim partit, i com a “porteño” empeltat vull que guanye l’equip més modest de tots tres i el més antic de tota l’Amèrica Llatina.
        Sempre al costat dels més modestos, de vegades també més autèntics (com el nostre Llevant), ja veus.
        Una abraçada

        Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *