Nadal, per exemple

image

L’any 2004, ara n’ha fet 10, l’editorial L’Eixam va publicar Tres en línia, unes converses mantingudes al diari digital Araomai.com entre Joan Dolç, Rafa Arnal i jo mateix. Francesc Bayarri n’havia estat el modernador i se’n va fer càrrec de l’edició i el pròleg.
Ací us deixe el meu text correponent al Nadal. Crec que encara té interès, malgrat el pas del temps.

A propòsit del Nadal, per exemple
Toni Mollà

No ens enganyem: tots els costums, valors, normes i celebracions són institucions inventades. Les unes d’una forma diguem-ne “inconscient”, per entendre’ns; les altres, amb intenció deliberada.

L’any 1983, els historiadors Eric J. Hobsbawm i Terence Ranger publicaren un llibre de títol redundant: L’invent de la tradició. Els il.lustres professors britànics hi exposen el paper d’aquests “invents” de què parlem com a factors d’estabilitat social i, per tant, de resistència davant la innovació i la transformació socials. L’estratègia és sempre la mateixa: “innovació disfressada de continuïtat, novetat disfressada d’antiguitat”. La seua anàlisi no deixa lloc al dubte a cap racó del món. A l’Índia, a l’Àfrica, a Escòcia o al País de Gal.les, tothom “inventa” que no para.

Tot això em ve al cap mentre m’engul, entretingut, el llibret d’un tal Siscu Baiges, que és un autèntic digestiu postnadalenc: Guerra a las tradiciones (Contra la familia, la religión, los nacionalismos, los buenos modales y las fiestas patronales). Ben mirat, l’opuscle és una “gamberrada” (paraula “inventada”, ja ho sé) militant del laïcisme més o menys anarcoide, versió optimista. Com és natural, m’ha fet molta gràcia de llegir aquest memorial de civisme aconfessional el segon dia de Nadal, Sant Esteve per als més beats del nord enllà de Meliana, sens dubte la festivitat més increïble –que ja és dir– de totes les del nostre calendari oficial. Només comparable en la seua inversemblança a la Immaculada Concepció, tot un Expedient X, segons l’autor d’aquest divertit paper.
El llibre del tal Siscu –“invenció” nominativa que l’IEC no deu admetre com a “normativa”– parteix d’una veritat contrastada empíricament: “el tradicionalisme va sempre lligat a les opcions polítiques i ideològiques conservadores”. El centenar de pàgines no fa sinó rodar i voltar la mateixa idea. Jo no sabria sinó recomanar-ne la lectura per allò que té d’antídot higiènic contra la depressió i la felicitat comercial d’aquestes festes nadalenques. Però, possibilista com sóc, el dubte m’assalta tan bon punt deixe anar la destral de la lectura i la imaginació pseudoliterària: i ara què fem ?, que diria l’oblidat Lenin.
La família, també ho sabem, és un accident genètic i la consanguineïtat no hauria d’obligar a res que no siga voluntàriament desitjat. Les reunions nadalenques solen ser, en general, prescindibles. La religiositat pública és una obscenitat perseguible d’ofici en un estat democràtic. Però la felicitat de la meua filla en aquestes dates té un preu més que raonable, Harry Potter i El senyor dels anells inclosos. El tradicional arròs amb bledes i llicsons, bolets i tófona de ca Bene és una fita irrenunciable, sense preu. Els torrons d’avellana que m’ha regalat Iolanda són un pecat agradabilíssim. Les pilotes dolces d’ametla que fa ma mare es fan esperar cada any. I així, entre paradoxes i contradiccions, tesis i antítesis, a cavall també del tradicionalisme ambivalent i el progressisme catequístic, fins a la República laica, confederal i antiautoritària on els dies de festa siguen de lliure disposició i la Bíblia, la Torà i l’Alcorà llibres de consulta en les biblioteques en línia de les escoles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *