El meu blizzard

Nounadeualatribu
Nova Anglaterra pateix un nou blizzard, una descomunal tempesta de vent i de neu. Just fa 4 anys, jo hi vaig viure la meua, que vaig explicar al llibre Un adéu a la tribu. Dietar d’hivern a Nova Anglaterra (Ed. L’Eixam, 2014). Un en deixe un capítol.

4

EL NEGRE D’OBAMA
(Providence, dilluns, 24 de gener de 2011)

Ahir vaig passar la nit pràcticament en vetla, llegint a estones Kapuscinski, non-fiction, la biografia que acaba de publicar Artur Domoslawski sobre el periodista polonès. M’he despertat Déu sap les vegades. Va començar a nevar a les tres, tal com havien previst els meteoròlegs. Deu haver parat al voltant de les sis. Quan encara no havien tocat les vuit, me n’he eixit a caminar per la ciutat, ben bé hora i mitja. Començava a caure volves una altra vegada, però és cosa d’adaptar-se com més ràpidament millor. És l’única manera de sobreviure en un medi hostil, segons la teoria darwiniana. Ahir vam arribar als divuit negatius i, avui al matí, quan ha deixat de nevar i s’ha girat vent del nord, estàvem per davall dels 10. Crec que no havia patit mai una sensació de fred més persistent. «El silenci del desert també és visual», assegura Jean Baudrillard en America. Mentre rodava per Providence, en la immensitat blanca i solitària, m’ha sobrevingut la mateixa sensació. «El conforma l’extensió de la mirada que no troba lloc on reflectir-se.» Hi ha llocs amb més de dos pams de neu nova. La meua percepció d’irrealitat creix sense parar.

He baixat de nou cap al dowtown i el districte financer, que ja conec tant com el terme del meu poble. M’ha cridat l’atenció la gran quantitat d’esglésies que m’he trobat pel camí. Cadascuna d’una confessió diferent. De tornada cap al College Hill, he arribat fins a Wikenden, on hi ha el mercat dels portuguesos i un seguit de restaurants que ofereixen bacallà de mil maneres. Es veu que s’hi van establir fa molts anys per aquesta costa atrets per la pesca de la balena i del bacallà. He passat per la piscina coberta a interessar-me pels horaris de bany. L’esquena se’m queixa. Després d’una dutxa reparadora, m’he desdejunat fort, com els americans, i me n’he anat cap a dins a enllestir tràmits i formalitats. Fa dies que no faig una altra cosa. La cordialitat del personal m’ha facilitat les exigències. Ara escric des del Blue State, un cafè confortable que he descobert a Thayer St., a la vora de casa. Hi ha molta gent solitària com jo mateix que llegeix o fa com si llegira un llibre, com si consultara el portàtil. Per la finestra, es veia caure amb parsimònia els flocs de neu mentre al cafè sonava Louis Armstrong. Pel carrer, no hi passava ningú. De sobte, el trànsit de cotxes s’ha aturat. En vora una hora només hi ha passat un equip llevaneu que mirava de deixar la calçada practicable. En acabant, un camió de bombers amb la cridòria del clàxon i les botzines. Ara quan venia cap a casa, en una cruïlla del veïnat, m’he trobat un embolic de cotxes i autobusos travessats. Ningú no ha alçat la veu ni ha fet cap gest fora de punt. Els conductors han baixat dels vehicles i han ajudat a acostar-ne d’altres a les voreres.

He visitat el Departament d’Estudis Hispànics que m’ha convidat a impartir un curs sobre «El poder de la comunicación». Magnífica rebuda. M’han assignat el despatx, l’horari i les aules. Però m’han donat una notícia inesperada. El paquet amb els llibres, els DVD, programes acadèmics, materials de classe i apunts que havia enviat des de casa no ha arribat ací. Pitjor encara: diuen que la caixa ha arribat a la duana empty, buida. Empty! Què hi faig jo ara? No sé com em posaré demà davant dels alumnes. Em sent despullat.

En eixir del departament, he dinat amb Carlota i Kostis, una parella de catalana i grec, professors tots dos de Brown. Com si ens coneguérem de tota la vida. Carlota em va ajudar a buscar una casa pròxima al campus que em facilitara la vida quotidiana. Tots dos ja han fet classes avui, primer dia del trimestre. Kostis ensenya Història europea del segle xx; Carlota, llengües espanyola i catalana. M’han donat uns quants consells sobre l’actitud que s’espera d’un professor a l’americana i també del que els alumnes esperen que els exigisques. Després m’han acompanyat a un pub britànic a Angel St. on sintonitzen els partits del Barça. El Barça, el Liverpool, l’Inter i Déu sap els partits de totes les lligues conegudes! English Cellar –alhouse–, Rhode Island’s only pub with an English accent! El Barça tenia lloc d’honor, dues pantalles panoràmiques. Tan bon punt hi he posat els peus, m’han preguntat si era supporter del Barça o del Madrid. M’han acceptat amb la millor de les complicitats. La decoració del local respon exactament al tòpic British Pub –fusta fosca, ferro i vidre, poca llum i una barra generosa– que pots trobar en qualsevol ciutat anglesa, ara escampats de forma clònica pel món. M’han ofert exactament 154 classes de cervesa –more than any other pub in the state– i m’han lliurat un llistat perquè vaja marcant les que taste durant les pròximes visites. He demanat una pinta de la casa i m’he disposat a gaudir del partit amb dos supporters barcelonistes: un australià de Sydney, que vestia la samarreta de Villa, i una colombiana que, segons m’ha dit, es dedica a fer pastissos de casament, i que ja acumula cinquanta-set cerveses al compte. A mitja part del partit, Mike, el cambrer de barra, m’ha servit una altra pinta sense que jo la demanara, i m’ha oferit la seua amistat incondicional excepte quan el Barça jugue contra l’Arsenal. En eixir era nit fosca i nevava. La temperatura potser era una mica més matisada que al matí. M’he comprat un llevataps i una botella de malbec de Xile me n’he vingut a casa a fer-me el sopar.

La cadena ABC alerta que una gran tempesta de vent i de neu –un blizzard, en diuen– bloqueja Nova York i obliga a cancel·lar centenars de vols dels tres aeroports internacionals de la ciutat, soterrada amb gruixos de neu de vora mig metre. Els col·legis i els establiments oficials –inclosa la seu de l’ONU– no han obert portes i el transport d’autobusos i de metro funciona sota mínims. De Providence, no en diuen res. Però es veu que el blizzard afecta tota la costa est –de Washington a Boston.

M’entere escric, seguisc a la televisió el discurs de Barack Obama sobre l’estat de la Unió. És un home fet per a la retòrica, molt convincent en el to –el contingut, a estones se m’escapa– que ha sabut buscar-se bons negres –els ghost writers i els speechwriter de què parlen els anglòfons–. Jon Favreau no és un reconegut escriptor per les elits de la literatura americana. Però, als 26 anys, era ja el negre –el magnífic negre!– del candidat Barack Obama i, després, del president Barack Obama: l’home que va redactar discursos que van encendre Amèrica d’esperança –hope– i que van derrotar els republicans. Hillary Clinton també en va patir les conseqüències, ella que solia dir, menyspreant Obama, que «les campanyes es fan en poesia, però es governa en prosa.» Tenia raó, però per a governar cal guanyar les eleccions i ella i els seus negres van perdre les primàries davant dels discursos de Barack Obama i Jon Favreau, les dues cares d’un mateix fenomen comunicatiu i polític –que és el mateix a hores d’ara:

Tenim més riquesa que ningú, però això no ens fa rics. Tenim les millors forces armades sobre la terra, però no és això el que ens fa forts. Les nostres universitats i la nostra cultura són l’enveja del món, però no és per això que el món se’ns acosta. És l’esperit americà, aquesta promesa americana que ens empenta quan el camí es fa incert. Aquesta promesa constitueix la nostra major herència.

Són paraules de Favreau i d’Obama a Denver, quan l’aspirant es va guanyar els delegats a la Convenció Demòcrata que el nomenaria candidat a la Presidència dels Estats Units d’Amèrica, amb un discurs seguit per una audiència televisiva de més de quaranta milions de persones. Poca broma! Quin premi Nobel ha arribat a tenir aquests lectors? No cal que ens en mirem l’orla. Un discurs com el de Favreau-Obama el 20 de gener de 2009 al Lincoln Memorial de Washington, pronunciat davant de milions de persones gràcies al senyal televisiu, val ben bé un Nobel. Robert Lehrman, per la seua banda, ha estat sempre el negre d’Al Gore, i ara fa classes sobre aquests tipus d’escriptura a l’American University de Washington. El seu manual és una referència obligada per als negres literaris: The Political Speechwriter’s Companion. El vaig comprar a la Barnes and Noble de la Cinquena Avinguda de Nova York la primavera passada. Robert Lehrman és un dels sants patrons de la nostra congregació. David Frum no va ser tampoc mal speechwriter. Escriure per a George Bush fill no era fàcil. L’home tenia dificultats comunicatives i mentals evidents. Calia fer-li dir coses del seu nivell intel·lectual i de la seua elaboració lingüística, frases simples i curtes. Diuen que va ser l’inventor d’aquell concepte de l’eix del mal. Estava ben trobat, lingüísticament i políticament, ja que resumia en un sol sintagma tota la filosofia política conservadora. Tota la guerra de l’Iraq i tota la gran mentida propagandística necessitava un concepte clar i rotund. La resta ho faria la FOX, que era la televisió de capçalera dels republicans i dels neocons que van sostenir els vuit anys de Bush.

Gràcies a l’ordinador, acabe de parlar amb Marisa i Marina. Marisa, a casa, a Massalfassar. Marina, a Nantes, a la Bretanya francesa. Cadascú en un llit, cadascú en una punta del món. Marina sembla contenta. Els amics i companys de la Universitat de Nantes l’han rebuda càlidament després del viatge a casa pel traspàs del iaio. Li han fet regals i li han organitzat una festa. Cadascú es fa els rituals a la seua manera. Tant se val com siguen. L’important, ací i allà, és la companyia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *