Super Bowl

unadeualatribu

Avui se celebra la Super Bowl 2015. Un esdeveniment total, amb repercusions en tots els àmbits de la vida americana. Ho vaig viure ara fa 4 anys.

9
INSTROSPECCIÓ IMPOSSIBLE
(Providence, diumenge, 6 de febrer de 2011)

Avui s’ha disputat la Super Bowl, la festa grossa de les competicions esportives als Estats Units. La final de la Lliga de Futbol Americà (NFL) és el gran esdeveniment social i mediàtic de la temporada. L’edició de l’any passat va arribar a una audiència televisiva de vora 107 milions de persones i un volum de negoci indirecte que fa feredat. La transmissió va ser el programa de televisió més vist mai als EUA, superant el final de la mítica sèrie M*A*S*H. Supose que deu ser una mena de Champions League del futbol europeu, ací un esport minoritari. El partit l’han disputat els Pittsburgh Steelers i els Green Bay Packers al Cowboys Stadium d’Arlington (Texas), amb més de 92.000 espectadors presencials que poden haver pagat més de 4.000 dòlars per una localitat. L’àrea de Dallas-Fort Worth esperava un rècord de visitants i d’ingressos que superaran els dos-cents milions de dòlars, malgrat la neu i el mal temps. La FOX, que en té els drets audiovisuals, guanyarà més de 200 milions de dòlars amb espots especialment esperats com els d’Audi, BMW, Kia, Hyundai, Volkswagen, Chrysler, Chevrolet i Mercedes-Benz. El cotxe, definitivament, és un producte estrella de la cultura i de la publicitat americanes. Les companyies audiovisuals també han aprofitat l’esdeveniment per llançar la campanya de promoció dels productes de temporada com ara El Capità Amèrica o Pirates del Carib, previsibles èxits de taquilla.

He agafat gust al passeig matiner fins a Federal Hill. Sóc animal de costums i ja tinc senda feta. La recompensa de l’espresso s’ho val. Un glop curt i sec, una mica aspre, sense sucre. Quan he eixit al carrer, feia molt de fred i la neu, en molts llocs, s’havia convertit en black ice, una placa fina de gel que s’arrapa a l’asfalt, molt difícil de veure. Una autèntica pista de patinatge per als nouvinguts. De tornada a casa, he passat pel supermercat Whole Foods a fer la compra. Un dels avantatges de la llibertat d’horaris és que pots anar un diumenge qualsevol, a qualsevol hora. M’ha sobtat la gran quantitat de prestatgeries dedicades a la Super Bowl. Es veu que el país es paralitza davant de la televisió i que els comerços preparen ofertes i productes especials. Coca-Cola, Pepsi-Cola, tota mena de cerveses, menjars empaquetats, bosses de creïlles fregides, de cacaus dolços o salats i de barreges de fruits secs diversos. Tot a punt per a ser comprat i consumit durant les quatre hores que es preveu que durarà el programa de la Super Bowl. La mateixa Casa Blanca ha publicat la llista de convidats a veure el partit en companyia del president!

A la vesprada, ha començat a ploure i m’he refugiat al Tealuxe mentre se celebrava la Super Bowl. Quan plou la gent sí que porta paraigua; quan neva, no. Continue sense entendre-ho. He estat llegint The Brown Daily Herald, un diari fundat el 1891, que funciona com a mitjà de comunicació entre la comunitat universitària i la ciutadania de Providence. Te’l trobes a tot arreu, als bars o als supermercats. Conté molta publicitat, inclosa la dels departaments universitaris i d’alguns professors que en publiciten l’oferta del trimestre, amb programes i objectius pedagògics. No ho hauria imaginat mai. Un professor fent-se la pròpia campanya de publicitat a la premsa! No és estrany, ben mirat. Si els alumnes tenen el dret absolut de dissenyar-se el currículum, cadascú es defensa el negoci com pot. Ara he entés el correu que vaig rebre el segon dia de la meua estada a Providence enviat pel cap de vendes del diari, en què em donava la benvinguda a Brown i m’oferia publicitar els meus cursos, seminaris o conferències. L’home adjuntava les tarifes vigents, amb tota la professionalitat del món. The Brown Daily Herald dedica l’editorial del dia a la independència de la propietat i la gestió de la Bookstore de Brown, una llibreria que ocupa un edifici de tres pisos a Thayer St., cantonada amb Angel St. L’esmentada Bookstore, on he passat ja bones estones, és un del orgulls de Brown i de la ciutat. És una llibreria independent entre totes les universitats de la Ivy League. Totes les altres han estat privatitzades –externalitzades, se’n diu ara– i són gestionades indirectament per les cadenes Barnes&Noble o Borders, segons els casos. L’editorial de The Brown Daily Herald reivindica el manteniment dels preus i els serveis, cosa del tot impossible si passen a dependre d’una cadena empresarial, el principal objectiu de la qual, com és natural d’entendre, serà la reducció dels costos i l’augment dels beneficis.

No deixa de ploure. M’he cansat d’anar d’un establiment a un altre, de prendre cafè i te o cervesa, segons el lloc i l’hora. Al carrer no hi havia ningú. L’oratge i la Super Bowl tenen enclaustrat tothom. A mitjan vesprada, m’he refugiat a casa, una mica baix de to. Enmig de la solitud, solem escorcollar en el nostre interior més recòndit. El resultat no sol fer bona companyia. Al diari La Vanguardia, Laura Freixas comenta la pel·lícula Nothing personal en què una jove holandesa, després d’un divorci, pren la motxilla i se’n va a Irlanda:

Es un viaje exterior –los paisajes son bellísimos– y, cabe pensar, interior. A través de una sociedad absoluta, feroz, la chica busca algo –suponemos, sin saber muy bien qué– dentro de sí misma. Como tiene que comer, acepta la oferta de un desconocido, que vive solo en una isla, de ayudarle con la casa y el jardín, a cambio de alimento, con una condición: no quiere comunicación alguna, ni siquiera decirle su nombre […] Y –a pesar de algunos escarceos–, ambos respetan el pacto […] Cuando finalmente ella vuelve a marcharse, ¿habrá aprendido algo, se habrá enriquecido internamente, se conocerá mejor a sí misma? […] El tópico nos empuja a asegurar que sí, que por supuesto. Yo, saliendo del cine, tengo mis dudas.

Em rebel·le contra tot això de la forma més radical de què sóc capaç. Rebutge totalment aquesta mena d’introspecció. I, tanmateix, a dies, com avui mateix, m’agradaria portar un diari íntim, escrit només per a mi, on abocar els mals pensaments que porta sovint la solitud. Seria una mena d’epistolari amb mi mateix que només jo podria explicar-me i contradir. Poc narcisístic, gens autocomplaent. Però les coses que escriuria, les trobe fora de punt, amb una fortíssima deformació sentimental –«la pitjor que es pot arribar a tenir», segons Josep Pla–. Seria un dietari enfebrat, tan sòrdid i malhumorat que em produeix una sensació de vòmit només de pensar-hi. I tanmateix, endevine que potser em vindria la mar de bé un punt d’inconsciència i d’abandonament. Però alguna mena d’instint fosc m’empeny a mantenir, fins i tot ací, tan lluny de casa, l’ombra protectora del silenci. «En su forma más radical», continua Laura Freixas, «la de encerrarse en uno o una misma, sin intercambio alguno con los otros, el viaje interior de la sociedad occidental […] me parece un viaje estéril, un viaje a ninguna parte». Finalment, l’autocontrol és una de les meues conviccions més acusades. «Retireu-vos dins vostre», recomanava Michel de Montaigne segles enrere, «però abans prepareu-vos per rebre-us; fóra una follia si confiàveu en vós mateix, si no sabíeu dirigir-vos. És possible fallar en la soledat com en la companyia?». Em fa la impressió que, en aquestes circumstàncies, callar és el millor que podem fer fins i tot amb nosaltres mateixos. «Escriure –fer literatura– és tot això que vostès diuen», segons el judici final de Joan Fuster, «i de més a més» –continua l’assagista de Sueca– «una forma de venjança». Estarà de sobres apuntar que contra un mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *