Baixauli, un dels (més) grans

image

La grip ajuda a posar al dia lectures ajornades. Tres dies han estat suficients per a superar la febra i engolir-me el darrer llibre de Baixauli. El tenia en la lleixa d’espera fa temps, aquesta és la veritat. El vaig agafar sense pensar-ho. I no l’he deixat fins que l’he acabat. Enganxat. Sense remei. Prosa d’alt voltatge. L’incorpore a la meua selecció de champions : Pa negre, d’Emili Teixidor; Jo confesso, de Jaume Cabré; i ara Cinquena Planta, de Manuel Baixauli.

He buscat al meu arxiu i he trobat un apunt antic sobre el mateix autor. El reproduïsc perquè no el puc millorar.

MANUEL BAIXAULI

Espiral
Ed. Proa
2010

He de dir-ho de seguida. Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és, al meu entendre, un dels gran de la literatura actual. Perdonen que remarque un implícit: de la literatura, no solament de la literatura catalana. La seua prosa mereix atenció per ella mateixa, al marge de la llengua en què l’escriu. Els temes en què es fixa, els enfocaments –originals i innovadors– i les obsessions d’aquest centaure d’escriptor i artista plàstic, ens presenten una mentalitat radicalment moderna –en el millor sentit del concepte. Ho havia demostrat en Espiral, un llibre de relats, ara refet, reescrit –com qui pretèn reescriure el propi passat. Ho va confirmar en Verso, que va merèixer el premi Ciutat d’Alzira l’any 2001, un producte híbrid i ple de matisos: una creativa barreja de gèneres i estils literaris, com una metàfora de la personalitat complexa, d’obertura de mires sense renúncia a què aspira l’escriptor global i cosmopolita. Manuel Baixauli s’encimbella definitivament amb una obra al meu parer redona com poques: L’home manuscrit (Premi Ciutat de Mallorca, 2006), que condensa tots aquests tres de la modernitat més radical –no solament literària. La reescritura i (re)publicació d’Espiral ens retorna Baixauli feliçment a les llibreries. Llegiu-lo o torneu-lo a llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *