Sobre el periodisme sacerdotal

pas_dels_dies

Com que darrerament es detecta un retorn d’allò que Régis Debray va anomenar el “periodisme sacerdotal”, em permet de recuperar un apunt del meu dietari Al pas dels dies (Ed. Perifèric, 2007) sobre el tema.

Com que el temps no passa, no tenim més remei que repetir-nos :

 

Joschka Fischer és el centre de la diana. Segons ha publicat la premsa alemanya, el polític verd va agredir un policia fa vora trenta anys. La periodista Bettina Röhl, filla de la terrorista Ulrike Meinhof i de Klaus Reiner Röhl, exdirector de la revista Konkret, és la gran impulsora de la denúncia “per intent d’assassinat”. Personalitats d’alt vol l’han defensat, però el mal ja està fet. Els “pecats de joventut” i les “amistats perilloses” tornen en forma d’acusació incriminatòria. El ressentiment contra sa mare, que l’obligava a aprendre a tocar el violí, però s’oblidava de posar-li el desdejuni, n’és, segons sembla, la causa darrera. Tot això abans d’abandonar-la i de suïcidar-se. Però la intencionalitat periodística i política és ben bé diferent. Es tracta d’inhabilitar un polític molest. I, sobretot, d’impugnar la possibilitat del trencament biogràfic, de la “redempció”. És curiós que aquests preceptes s’apliquen a persones de biografia antiautoritària en un país com Alemanya en què el perdó i la reconciliació han recuperat per a la vida civil generacions tacades de les vel·leïtats contràries.

Fa uns mesos, a Santiago de Compostel·la, vaig assistir a una conferència de Régis Debray en què l’intel·lectual francès analitzava la funció “sacerdotal” d’una certa classe periodística. I no li faltava ni un pèl de raó. Hi ha col·legues que, efectivament, es creuen “homes dedicats o consagrats a oferir sacrificis a la divinitat.” El seu dicteri incontestable és l’estrella de David que marca la peça i en permet l’execució en la plaça de l’opinió publicada. Invoquen sempre grans paraules i virtuts abstractes de les quals són les vestals responsables. Per això no han de justificar els seus judicis definitius i canònics. No debades s’expressen sempre en nom de Déu, de la pàtria o –ai!– de la llibertat d’expressió. Del Bé, un valor incontestable. D’ací la impossibilitat de la crítica o la dissidència més ínfima davant d’aquest periodisme fètid. L’estigmatització o la “tortura” són els mecanismes rituals que recondueixen l’heretge al camí recte. Com més grossa la diran, més expectativa i credibilitat despertaran entre els escolans d’amén que els rodegen. Els pecats del sacrificat –dictaminats sempre des d’un temple professional fora de tota sospita– solen ser de caràcter categòric: traïdoria, infidelitat o fellonia del vassall envers el senyor, per exemple. Quan no, desviació pecaminosa de les Santes Escriptures, les que siguen, que això no importa. La seua ploma sagrada beatifica màrtirs i criminalitza heretges, exalça corruptes i demonitza apòstates de vés a saber què. Ben mirat, res nou que no hàgem après dels maccarthis corresponents. “Tots som jueus respecte d’algú altre”, solia repetir Joan Fuster parafrasejant J.P. Sartre. I, en efecte, ningú no està vacunat contra una condició –l’herètica– que no és objectiva ni objectivable. El perseguit és definit pel perseguidor. La seua és, com assenyala Antonio Muñoz Molina en Sefarad, una culpabilitat imposada sobre la víctima. “En última instància” –insistia el mateix Fuster–, “som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem.”

Joschka Fischer no n’és l’únic, bé que ho sé, com a lector impenitent de papers públics amb interesaos privats. També aquests dies, algú ha revelat el passat trotskista de Lionel Jospin. La recerca de l’escàndol periodístic per a destruir la gent que no pensa com ells és la més vella de les estratègies feixistes, el primer element deslegitimador del periodisme. Una estratègia que sovint fa pensar en aquella màxima de Balzac segons la qual “si la Presse n’existait pas, il faudrait ne pas l’inventer.” Aquesta mena de sacerdots dicta la fatwa i n’assenyala els culpables que cal abatre en la cacera. A la manera del Sant Ofici, les columnes justicieres donen exemple a qui s’atrevisca a eixir-se’n del solc dibuixat cada matí amb una prosa sovint histèrica. Són exorcistes que monopolitzen la veritat: l’única “veritat”, que és la seua, per descomptat. A partir d’això, tothom ja sap a què atenir-se si es desvia –de pensament, obra o omissió– de les essències del pensament recte que ells encarnen. Miguel Delibes va descriure aquest comportament en El hereje. És difícil defensar-se’n perquè la sentència està dictada. Les conviccions dels oficiants són tan granítiques que fóra una pèrdua de temps intentar fer-los canviar d’idea. De fet, són tan impermeables i immunes a la raó com a la realitat. L’explicació racional ha fet tard i l’exili interior s’imposa per banda de la víctima en una espiral que, de fet, el condemna definitivament als ulls de l’auditori que riu i aplaudeix embadalit per la prosa tòxica del botxí. L’estigma i l’insult impedeixen el diàleg i la discussió pública civilitzada. La seua és una concepció vital que va més enllà de les persones que estigmatitzen: és una funció redemptora, exclusiva dels “eloqüents oradors sagrats” que diuen missa al meu poble el dia de la festa grossa. I si algú gosa contradir-los esdevindrà còmplice de vés a saber quins delictes que ells imaginen al mateix temps que teclegen l’ordinador. Seran també criminalitzats i condemnats per vendre l’ànima al dimoni corresponent. L’actitud és atàvica, immemorial. L’esperit inquisitorial és consubstancial a la concepció del món d’alguna classe de periodistes i opinadors. El seu moralisme reaccionari és, fonamentalment, una arma antiintel·lectual: un atemptat contra un cert model d’opinió pública, necessàriament polièdrica i multifocal, com sabem des d’Alexis de Tocqueville. La malícia d’aquesta colla de vestals sol ser un deliri paranoic que els porta a autoafirmar-se com a caps i guies de la reserva espiritual. Ben mirat, no deixen de ser uns “padrins” en miniatura, ridículs, estrets i limitats al rodal emmarcat per les pròpies ventositats.

Com és natural, aquests capellans de l’opinió pública solen repartir-se “la ciutat” per barris i mantenen entre ells una lluita fictícia que retroalimenta les posicions respectives. A la manera d’un poblat d’Astèrix dissenyat negre sobre blanc, els jerarques de cada família inicien el dia amb una lluita intangible que confirma els interessos particulars en el mercat de l’opinió publicada. Les xarxes de relacions entre ells i les solidaritats ocultes són determinants. La promiscuïtat entre les elits dels poders econòmics, polític i mediàtic és un fet incontestable que impugna el vell principi segons el qual el periodisme era el poder vigilant enfront dels excessos dels altres tres que havia codificat Montesquieu. “El cim de la societat moderna és, sovint, inaccessible, i el fons és sovint ocult”, va escriure Charles W. Mills. María Santos ha publicat un documentadíssim treball sobre El poder de la élite periodística i la “mediacràcia” resultant de l’emergència d’aquests nous mandarinats de paper. I, en efecte, darrere d’un deliri verbal a prova del millor dels sociolingüistes, s’entreamaga la defensa de posicions mercantils, quan no obertament “familiars”, en el sentit més valencianosicilià del concepte.Les periodistes franceses Sophie Coignard i Marie-Thérèse Guichard han escrit Les bonnes fréquentations. Histoire secrète des réseaux d’influence, un llibre en què analitzen, precisament, la importància de certes complicitats com ara haver nascut en una mateixa regió, freqüentar les mateixes escoles, haver lluitat en altres temps en el mateix bàndol, compartir determinades orientacions sexuals o creences religioses. Les autores assenyalen la Histoire des Treize d’Honoré de Balzac com a precedent d’aquesta mena de literatura. Els homosexuals, per exemple, són un grup tan divers i tan variable com qualsevol altre. Però el sociòleg francès Fréderic Martel, que va estudiar els moviments gais francesos, va posar en relleu l’existència d’una autèntica communauté de destin –insaisissable et floue– sota una llei de ferro que tant s’aplicava a la política com als negocis: “ni de droite, ni de gauche: homos.” Per descomptat, hi ha llocs on aquests grups prenen una actitud militant, pública i reivindicativa, avide de visibilité, però, ben sovint, les seues són complicités discrètes. Cap àmbit de la vida s’escapa d’aquestes influències informals, per damunt de les ideologies públiques o les institucions oficials. L’esfera de l’economia i de la política, en primer lloc. Però també el poder eclesiàstic o l’acadèmic i l’universitari. I el literari i el periodístic, tan permebales a segons quines vanitats. Les complicitats descrites per Mario Puzzo i Francis F. Coppola en El Padrí III són una obra d’art sobre el tema. De fet, la maçoneria i la màfia –l’estat dins de l’estat– o els lobbies periodístics, empresarials i políticssón les xarxes que ens vénen de seguida al cap. Tothom forma part d’alguna xarxa i qui no n’és part no té cap possibilitat de traure el cap: d’arriver, faire carrière o fins i tot devenir Président. Ni en l’economia ni en la política ni en el periodisme. Ni en la cúria, ni en la universitat ni en la república de les lletres. Són solidaritats no institucionalitzades, però la densitat de les seues xarxes les converteix en un contrapoder ocult i laberíntic. Serveixen per a fer negocis, per a triar alcaldes i diputats, per a obrir o silenciar debats públics, per a nomenar catedràtics, per a promoure o estigmatitzar escriptors o per a destituir entrenadors i president d’equips de futbol. La intriga personal i la conspiració, l’autoprotecció, la recomanació i la connivència, el rumor o fins i tot el linxament més o menys metafòric són les armes no sempre incruentes d’aquesta batalla underground que impugna les regles del joc públic. “Ils jouent un rôle essentiel dans le fonctionnement de la société française”, assenyalen les periodistes esmentades. I, en efecte, les xarxes “forment le véritable organigramme” de les societats actuals: “celui que l’on ne rend jamais public, mais qui explique mieux que les discours et documents offciels nombre de décisions.” Són solidaritats assentades sobre lleialtats granítiques, indestructibles. Amb unes lleis que impedeixen permeabilitats, però possibiliten aliances inversemblants. La seua fortalesa radica, de fet, en un pacte de silenci espès i d’ombra protectora entre els seus membres.

De vegades, tinc por d’arribar a confondre la ficció i la realitat. Però a gosades que sovint costa de trobar-hi les diferències. Joschka Fischer i Lionel Jospin i tants altres com ells fan de boc emissari d’un fenomen antic. La cacera de bruixes amaga una fal·làcia i actua com una cortina de fum que encobreix interessos més pregons. Les Abigail Wiliams del món bé que ho saben. L’únic pecat és “comportar-se d’una manera estranya” no importa per què ni als ulls de qui. I l’única acusació, amb distintes formes, que estan posseïdes per les diferents personificacions de l’esperit maligne que ells han d’abatre.

Ací podeu trobar el llibre :

http://perifericedicions.com/col%C2%B7leccions/escritpures/

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *