Postal quebequesa

POSTAL QUEBEQUESA

Toni Mollà

 
El 1964, l’escriptor de Montreal Hugh Maclennan va publicar la novel•la Two Solitudes, en la qual retratava les relacions entre les dues comunitats lingüístiques majoritàries del Canadà. Maclennan presentava francòfons i anglòfons com a grups socioculturals que només es miraven a ells mateixos, a la defensiva. La Revolució Tranquil•la que es gestava durant la dècada dels anys 60 del segle passat va posar les bases discursives d’una nova política lingüística basada en la territorialitat. Als anglòfons el que era seu, i als francòfons el propi, amb la premissa compartida de l’exclusió de la població “indígena”: ameríndia, inuit o mestissa.

La crua realitat que percep el visitant és que els anglòfons constitueixen una comunitat perfectament integrada en la vida dels veïns del sud, els Estats Units, inclosa l’ordenació suburbana i les seues mentalitats individualistes. Superada la vella solitud, la comunitat anglòfona canadenca és avui manifestament autosuficient respecte als seus “compatriotes” francòfons. L’anglés és el món local i global que satisfà plenament les seues necessitats comunicatives. Els francòfons, per la seua banda, van construir sòlides institucions durant aquella Revolució i una certa autonomia en la gestió de diverses esferes socials que van des de l’energia a l’educació i les indústries culturals.

Ben mirat, la distinció entre el Quebec i el Canadà és aquesta organització sociocultural i política francòfona nascuda d’aquella aposta “revolucionària”. Ara bé, el repte més apressant per a la viabilitat –nacional i sociolingüística– del moviment quebequés actual és la seua sostenibilitat i, al mateix temps, la sagnant fuga de cervells –a causa de l’alta fiscalitat imprescindible per a mantener aquell teixit social– cap al Canadà anglòfon o els veïns EUA, després de passar els anys de formació a territori francòfon. Un territori, d’altra banda, receptiu als fluxos comunicatius arribats per terra, cable, i satèl•lit des dels Estats Units. La “virtut” de les polítiques públiques quebequeses n’és avui, al mateix temps, el seu principal enemic i, per tant, el seu dilema.

He gaudit de la bellesa serena de les ciutats del Quebec –“lloc on el riu s’estreny”, segons la llengua dels algonquins. Però em fa l’efecte que fins i tot Montreal –la segona ciutat francòfona del món després de París–, assisteix a l’augment dels usos lingüístics de l’anglés americà en àmbits determinants: la comunicació de masses, els negocis o l’esport. El refugi del francés al Vieux Montreal o l’Haute Ville de la ciutat de Quebec no presagia res de bo, més enllà del parc temàtic l’autenticitat fingida del qual és només un reclam per al turista. El futur (francòfon) del Quebec depén de canvis socioeconòmics i culturals –una segona Revolució Tranquil•la?– que la meua imaginació no arriba a entreveure. Encara que el Cirque du Soleil, Céline Dion, Denys Arcaud o Robert Lepage ajuden a mitigar la solitud.
Euskara Gipuzkoan, 27/12/2012.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *