La paraula viva d’en Puyal

LA PARAULA VIVA D’EN PUYAL
Toni Mollà
3500

Divendres passat, dia 27 d’abril, va tenir lloc a Vila-real (la Plana Baixa) la cloenda a terres valencianes de l’Any de la Paraula Viva que celebra el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre els actes commemoratius, va destacar la gran acceptació popular de la conferència de Joaquim M. Puyal ‘Viure el Barça en català’. Acompanyat per Marta Carreras, Jordi Nomdedéu i Albert Mora, tots tres de l’equip de la TdP de Catalunya Ràdio, Puyal hi va desplegar una lliçó magistral de sociolingüística aplicada i d’estima professional per la millor versió del periodisme esportiu –una pràctica cultural-esportiva sovint menystinguda per l’aristocràcia intel•lectual. Però el futbol, més enllà dels valors físics, és també garantia de la continuïtat sentimental entre generacions. Els colors, les banderes, els himnes i les figures emblemàtiques han convertit els clubs en símbols de referència de la col•lectivitat que, com sabem, en poden substituir o complementar d’altres. Un partit i una lliga són alguna cosa més que els punts i els llorers en joc. L’enfrontament entre els italians del Boca Juniors i els anglesos i espanyols del River Plate simbolitza, millor que cap altre factor, una certa escissió social de la ciutat de Buenos Aires. Com la rivalitat entre els obrers del Flamingo i les elits del Fluminense de Rio de Janeiro. O dels negres i mestissos de l’Aliança de Lima i els criolls blancs de l’Universitario de la mateixa ciutat. Correlativament, el Barça és, sense cap gènere de dubtes, l’entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa la cultura catalana, dins i fora dels territoris de Catalunya. I el seu valor afegit és evident més enllà dels trofeus que s’exhibeixen a les vitrines del club.

En aquesta cursa simbòlica, el Barça va trobar el 1976 la veu pròpia, la paraula viva que simbolitza i difon aquell valor afegit a gent del nord i del sud, tant se val d’on vinguen. Des d’aquell llunyà any en què Joaquim M. Puyal va transmetre per Ràdio Barcelona el primer partit en català, el periodista i els seus equips han assolit la xifra de vora 2500 transmissions, i l’efecte de demostració del seu mestratge ha impregnat l’aposta pel futbol en català a tot el dial radiofònic de Catalunya fins a convertir una inquietud personal en un fet sociolingüístic de primer nivell. El mateix Puyal va confessar a Vila-real que aquest efecte s’ha multiplicat gràcies a la creació d’un cercle virtuós en què la llengua catalana i l’excel•lència futbolística de la generació Messi-Guardiola es realimenten. I certament, gràcies a aquest circuit, el català és present també a totes les sales de premsa del planeta futbol. El senyor Saporta, capitost del Reial Madrid durant molts anys, assegurava que “el Reial Madrid és i ha estat polític. Ha estat sempre tan poderós per estar al servei de la columna vertebral de l’Estat. Quan es fundà el 1902 respectava Alfons XIII, en el 31 la República, en el 39 el Generalíssim, i ara respecta Sa Majestat Joan Carles. Perquè és un club disciplinat i acata amb lleialtat la institució que dirigeix la nació.” Per contra, i en un context de globalització cultural i mediàtica galopant, el Barça actual ha dibuixat la perfecció amb tiralínies i ha llançat al món un missatge glocal de normalitat també lingüística. Juan Villoro assegura que “elegir un equipo es una forma de elegir como transcurren los domingos.” També en quina llengua els vivim. I això ha estat gràcies a la calidesa de la paraula d’en Puyal. Per molts anys, company.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *