Toni Mollà
25 de maig del 2017
 
 
17 de maig del 2012  
Ha faltat Manolo Fuster
Acaba de faltar el meu amic --i còmplice-- Manolo Fuster. En aquests instants potser s'imposa el silenci com l'homenatge més sentit a l'amic i a l'artista. El cos, però, em demana de compartir ací el text que vaig escriure per al catàleg de la darrera exposició. Vull pensar que, a ell, li hauria fet gràcia.

MANOLO FUSTER, AL PAS DELS DIES

Toni Mollà

Manolo Fuster i jo som fills d’una gent que vivia amb la clau al pany. D’una societat càlida que atorgava sentit a la vida jugant a llargues al Tossal, sopant a la fresca d’una figuera i inventat utopies que llavors crèiem necessàries. L’edat, com és natural, ens ha fet créixer cadascú a la nostra manera i ens ha ampliat els nostres horitzons vitals. En el camí, que cadascú ha fet també de forma personal, sempre hem trobat algun lloc de conversa fèrtil. L’Associació Juli Benlloch de Meliana, allà a la darreria dels anys 70, en va ser el primer. L’escala del trinquet, amb el filòsof Paco Cabanes, el Genovés, com a gran catedràtic, va ser la nostra universitat popular. Allí aprenguérem, millor que en cap altre lloc, que els quinzes decisius s’apunten jugant a l’aire i buscant l’encaix. Les coses, això també és cert, no han anat per allà on somiàvem quan també nosaltres portàvem faixa roja. Però els esforços personals i les complicitats compartides amb amics i coneguts ens han impregnat de solatges enriquidors, de vides dins de la vida, que ens han ajudat a avançar amb algunes esperances intactes. Les enfebrades idees de joventut han passat avall, i ara són només vives en la nostra memòria. Però també hem après que la memòria és, precisament, la institució social més sòlida i duradora. "Las cosas no son como las vemos, sinó como las recordamos", assegurava don Ramón del Valle Inclán. En el camí cap a la maduresa indesitjada, també hem hagut d’aprendre a fer les paus amb les marques de la temporalitat. Ja sabem, per exemple, que el passat és un altre país i que el futur no és sinó un present ajornat. Per això hem hagut d’acceptar que l’única revolució possible s’escrivia en lletra minúscula i es practicava enganxada als plaers discrets i a les esperances minimalistes. Incrèduls davant del rovell que imposa el pas dels dies, ens hem esforçat a trobar noves fonts de sentit vitals a les que ens aportava la tradició heretada. A aquestes alçades de la vida podem assegurar que dibuixar --o escriure!-- és una manera educada de redissenyar unes biografies que se’ns escapen entre els plecs imprevistos de l’edat. L’expressió artística és, al cap i a la fi, un espai d’intimitat i d’autonomia irrenunciables --tan difícils d’aconseguir en altres aspectes de la vida.

Manolo Fuster està a punt de complir la majoria d’edat convencional. L’escriptor deixa constància ací --encara que no caldria-- que el fill del Tossal i de les converses sota l’ombra protectora d’aquella figuera ha arribat a la plenitud creativa. I firma i segella --en acta notarial si convé!--que aquesta és el fruit d’un itinerari vital i de les connexions que ha establit al llarg de l’existència. Però Manolo --i ara és el seu còmplice, qui ho afirma-- és al mateix temps l’artista il•lustrat que ell mateix ha dibuixat amb pols de cirurgià. Amb l’excusa d’un paisatge sentimental que es difumina i que l’artista fixa per a l’avenir. Amb la recerca incessant dels somnis dels amants que no es troben. Amb la visió d’una Havana íntima que l’enamora i el revela a parts iguals. L’artista romàntic sol buscar finalitats majúscules en la creació personal. Però Manolo, descregut de tota transcendència, sap que la salvació --personal, artística: humana-- jau només en el fons del tinter que li excita la imaginació i n’alimenta el plomí. Al capdavall, la vida, com la felicitat, és fragmentària, fugaç i poc estàndard. I cadascú la viu o la immortalitza tal com les pròpies habilitats li permeten. A aquestes hores de la vida, ja sabem que és impossible tornar enrere, nàixer en un altre lloc, en una altra època, tenir uns altres amics o haver jugat en un altre equip de futbol. Els quadres que tenen vostès davant són l’autèntica biografia de Manolo Fuster, l’espina dorsal d’una vida a la recerca de la bellesa de l’expressió. La complicitat i la companyia són, en qualsevol cas, els beneficis que ell --i jo i vostès mateixos-- hem tret d’un esforç tenaç i d’un domini prodigiós de la tècnica. Al cap i a la fi, ¿què busca l’artista sinó companyia? El dibuix o l’escriptura no són més que sistemes de memòria més o menys càlida. La resta, un pur comentari. Com aquest mateix.

Comentaris:

lDnfNJBpulhBKXDP
06/04/12  00:25
comment4, http://yvHemuseikeJone.newsvine.com/_news/2012/06/03/12034879-, [url="http://yvHemuseikeJone.newsvine.com/_news/2012/06/03/12034879-"]http://yvHemuseikeJone.newsvine.com/_news/2012/06/03/12034879-[/url], http://yvHemuseikeJone.newsvine.com/_news/2012/06/03/12034879- http://yvHemuseikeJone.newsvine.com/_news/2012/06/03/12034879-, 36470,
HvdDRrcruDUHHYGvB
06/06/12  11:10
dKeNFd dtwgzqxjubuv, [url=http://hvtynezadoyt.com/]hvtynezadoyt[/url], [link=http://tsofatxaoezr.com/]tsofatxaoezr[/link], http://hqtgytdjfvvt.com/

Enllaç directe: http://www.tonimolla.cat/arxiu/eblog?pl=421

 

Estàs veient l'arxiu d'entrades antigues.

Els comentaris en aquesta secció estan desactivats.

Tornar al blog